Només tres-centes persones s'han quedat aquest pont a Barcelona per defensar la Constitució del 78. Al marge del caràcter decididament freak dels assistents, la micromanifestació va ser una pura exhibició ultra, indistingible de qualsevol altra convocatòria de l'espanyolisme radical. És a dir, 36 anys més tard de la seva aprovació, el text constitucional ha passat de ser una via més o menys acceptable per escapar del franquisme a, per contra, convertir-se en la connexió més directa amb l'Una, Grande y Libre de la dictadura. 

De fet, ni la Constitució del 78 ni la resta de la simbologia del règim espanyol actual no han tingut mai una dimensió popular apreciable. Al capdavall, la Marxa Reial o la bandera són les mateixes que identificaven les trinxeres de l'exèrcit nacionalista durant la Guerra Civil o sigui que, al final, només es va fer un lleuger restyling de l'escut oficial. I això, amb posterioritat a l'aprovació d'una Carta Magna que es va votar després d'una negociació entre elits i sense més alternativa que el colpisme militar.

Els tres-cents constitucionalistes de Barcelona són l'epíleg, tristíssim, d'un règim opac, políticament hipòcrita i econòmicament molt extractiu que, des del punt de vista ideològic, ha estat més un postfranquisme tardà que no pas l'inici d'un cicle històric basat en una democràcia d'estil occidental. Per això la societat catalana ha accelerat en direcció a un projecte propi i fins i tot gran part de les classes mitjanes espanyoles intenten connectar amb la república que els van robar.