Després de dos anys de mandat erràtics al capdavant del PP, Alberto Núñez Feijóo ha prs probablement la que ha estat la seva primera gran decisió estratègica sense sotmetre's a les pressions de les diverses faccions del seu partit. La renovació del poder judicial ha sorprès per la discreció en què ha anat desplegant-se i la rapidesa amb què es va tancar. És aquest l'inici d'un gir en la línia estratègica de Génova? Cal dubtar-ho.
Res fa pensar que Feijóo vulgui fer una inflexió inesperada en la que ha estat la seva conducta. Aquest dimecres, en la intervenció que ha fet en el Fòrum Atlàntic de Madrid -organitzat per una Fundació Internacional per a la Llibertat que presideix Mario Vargas Llosa-, el líder del PP ha tornat al discurs dur, buscant similituds entre els règims de Cuba i Veneçuela i l'actual govern espanyol. Però de totes maneres, amb el pacte judicial, Feijóo ha sortit del camí trillat per la dreta més extrema. Com queda ara el seu lideratge i fins a on pot canviar el principal partit de la dreta espanyola? Aquestes són algunes claus per interpretar com queda el mapa de la dreta espanyola.
Divisió al front de la duresa
Des de l'extrema dreta forània al PP l'acord ha estat durament criticat. Des de Vox, Santiago Abascal ha parlat de "traïció". Però dins del PP, l'ala més radical no ha sortit aquest cop en tromba. La tempesta que molts temien en cas d'acord amb la Moncloa no s'ha produït. Hi ha la sensació general que en aquests moments no hi ha espai per un rebuig furibund al pacte. Des de la mateixa Fundació FAES que presideix José María Aznar es parla d'un acord "equilibrat", emfasitzant els triomfs obtinguts per Génova: igualtat de forces a 10 entre progressistes i conservadors al CGPJ i compromís de modificació legislativa perquè els jutges intervinguin en l'elecció de 12 dels 20 vocals, els que provenen de la carrera judicial.
Però el PP no ha obtingut, ni de bon tros, tots els seus objectius. Ha passat de controlar el CGPJ a acceptar una correlació de forces que requerirà pactar la majoria de designacions (amb l'exigència de majories de 12 vocals) i rsta oberta la modificació legislativa com un projecte a debatre i no com un requisit previ a la renovació.
L'acord agafa Ayuso afeblida
La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, enemiga de tot acord amb Sánchez, ha sortit ara a aplaudir Feijóo, fent de la necessitat virtut. El cert és que el pacte ha agafat Ayuso en un moment de desorientació. El seu enèsim gest de provocació convidant el president argentí, Javier Milei, i atorgant-li la medalla internacional de Madrid, li ha sortit malament. El PP s'hi va mantenir a distància i alguns xponents de la dreta mediàtica madrilenya (de Vicente Vallés a Carlos Alsina) la van criticar, cosa gairebé inaudita. Amb el seu discurs exacerbat, atacant fins i tot el concepte de justícia social, l'estrambòtic Milei ha deixat en ridícul Ayuso.
La presidenta madrilenya, a més, travessa un moment delicat pels problemes judicials de la seva parella, Alberto González Amador, que stava a punt de segellar un acord amb fiscalia i l'advocacia de l'Estat per admetre dos delictes de frau fiscal i falsedat documental per no entrar a la presó. però el jutge ha admès la petició de PSOE i Més madrid per ampliar la investigació a uns altres possibles delictes més, entre ells delicte comptable i corrupció en els negocis.
Tres dretes són massa
El resultat de les eleccions europees ha fet pensar Génova. Tot el discurs apocalíptic del PP contra Sánchez ha quedat desmentit per uns resultats que han posat els populars tan sols dos escons per damunt del PSOE. Alhora, amb l'aparició d'una segona força ultra liderada per Alvise Pérez ha corroborat que un missatge extrem des del PP legitima l'aparició de noves fórmules. L'horitzó d'unes eleccions espanyoles amb tres sigles de dretes inqueita Génova, que potser ha decidit xperimentar amb iniciatives més ponderades.
El factor Brussel·les
L'acord entre el PSOE i el PP s'ha signat a Brussl·les, sota la mirada arbitral de Brussel·les. Però un altre factor vinculat a la UE pot haver incidit en la seva culminació. Finalment, i malgrat l'ascens dels partits ultres a les europees, els grans partits tradicionals, el PPE -al qual pertany el PP espanyol-, els socialistes i els liberals han reeditat l'aliança que lidera la Unió. Ursula von der Leyen repetirà a la Comissió Europea, el socialista António Costa serà el president del Consell Europeu (eel que reuneixi els caps d'estat i de govern) i la liberal estònia Kaja Kallas succeirà Josep Borrell al davant de la diplomàcia. Amb uns grans acords entre populars i socialistes a Brussel·les, amb un pedro Sánchez negociant en nom socialista, era encara més difícil per Feijóo tancar-se en banda a la renovació del CGPJ.
Els "moderats" mostren perfil
L'acord també ha mostrat, potser per primer cop des de l'arribada de Feijóo a Génova, que el sector "moderat" del PP, més enllà del que sigui aquesta moderació en el fons, no és un holograma. Fins ara, els exponents situats en l'ala suposadament més centrista del partit, s'havien subordinat a l'estratègia de combat ideològic dominant. És el cas de la secretària general, Cuca Gamarra, o del portaveu, Borja Sémper, molt diluïts els darrers temps. Un altre membre d'aquesta línia, Esteban González Pons, ha conduït les negociacions amb Félix Bolaños. Aviat sabrem si Feijóo nodreix més les forces internes que aposten per allunyar-se del búnquer madrileny. Un búnquer que, per un cop, ha decidit modular el seu discurs per no restar fora del carril central dibuixat per Génova, potser amb mà tremolosa.