El retorn de Donald Trump a la presidència dels Estats Units ha suposat un estrès afegit per un mapa internacional ja prou farcit de punts de conflicte. A diferència del que va passar el 2016, quan gairebé ningú creia en la hipòtesi d'una victòria del magnat populista, aquest cop les anàlisis dels experts ja incloïen la versemblança d'aquest retorn. En els cercles polítics més vinculats a l'statu quo, però, molts esmentaven Trump més aviat per conjurar l'amenaça.
Tots els actors polítics de l'escenari internacional hauran de resituar-se davant la nova realitat. Qui ho haurà de fer també serà el principal partit de la dreta espanyola, el PP, liderat, a més, per un Alberto Núñez Feijóo poc interessat -no és nou- per la política internacional. S'hi haurà de posar al dia. També per la dreta espanyola, que en els darrers anys s'havia mogut entre les pretensions atlàntiques de José María Aznar i el "jo m'ocupo de Sòria, no de Síria" de Mariano Rajoy, el retorn del trumpisme genera incertesa.
Dels elogis a Kamala Harris al desconcert
El PP no s'acabava de creure el retorn de Trump. O, si més no, figures destacades de Génova no han amagat a qui esperaven realment. La secretària general del partit, Cuca Gamarra, en una entrevista feta el juliol, en plena emergència de la candidatura de Kamala Harris, assegurava que “en tota crisi apareix una dona amb força” i que la vicepresidenta “havia revolucionat en dos dies tota la política nord-americana”.
Feijóo es va mantenir més al marge, tot i que no es va estar d'elogiar Joe Biden quan aquest va decidir enretirar-se, subratllant que amb el seu gest “va posar els interessos del país i del seu partit per davant”. Però Gamarra no ha estat l'única dirigent que no ha amagat les seves simpaties pels demòcrates.
Esteban González Pons, vicesecretari general i home fort del nucli directiu del PP, vicepresident del Parlament Europeu, ha fet en el passat declaracions molt crítiques amb Trump. Expressant, en bona part, el criteri de Brussel·les sobre la política nord-americana. Immediatament després de la victòria trumpiana, no ocultava que el resultat l'havia inquietat. Va escriure dos articles, Toca ser pragmàtics i Trump: principi d'incertesa, on escrivia: "Venen temps complicats per la llibertat".
El dirigent conservador resumia el que suposaria una nova administració Trump com a "proteccionisme en economia, aïllacionisme en seguretat i caprici en polític exterior". "Tenim motius per estar preocupats", apuntant a la política aranzelària. González Pons suggeria que calia admetre la realitat i aprofitar el moment per reforçar el paper de la UE, aconsellat la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, a competir per ser la primera líder internacional a visitar Washington després de la inauguració de Trump.
Les contradiccions de la FAES
La visió de Génova sobre les implicacions d'un retorn del trumpisme coincideixen en part amb les anàlisis que ha anat publicant la fundació FAES. El think tank se situa en l'ala més dretana del conservadorisme i manté posicions afins als neocon més agressius del Partit Republicà. Però és precisament això el que allunya la fundació presidida per José María Aznar del trumpisme.
El darrer text publicat a FAES sobre els Estats Units porta la signatura de Florentino Portero i és un advertiment de com pot afectar el nou president nord-americà a les relacions transatlàntiques. Aquesta és l'obsessió del think tank, que tem els elements més incontrolats del populisme i el coqueteig trumpià amb Vladimir Putin. L'exambaixador a Washington Javier Rupérez, només l'endemà de l'elecció, va recordar que Trump havia intentat “un cop d'estat”el 6 d egeenr del 2021 i que era “un delinqüent convicte per la justícia nord-americana”.
Confiar en els neocon: Marco Rubio
Al PP i a FAES només els queda aferrar-se al que queda del potent nucli neocon a Washington. És a dir, els republicans hereus del mandat de George Bush, amb qui tant va connectar Aznar durant la seva presidència, amb qui va fer-se la foto de les Açores (junt al laborista Tony Blair). En aquest cas, l'esperança s'anomena Marco Rubio, que serà el secretari d'Estat. Un senador de Florida, d'origen cubà, amb qui l'aznarisme comparteix bel·ligerància contra Veneçuela i que és un polític ambiciós.
En una línia similar a Rubio estaria Mike Waltz, que serà conseller nacional de Seguretat. Caldrà veure, però, quin serà el recorregut d'aquests falcons en política exterior en una Casa Blanca on, per sota de Trump, la fragmentació entre diversos clans està assegurada.
Abascal, al Capitoli
Dins del PP, hi ha dirigents que consideren que Gamarra i González Pons s'han equivocat a l'explicitar la seva simpatia per Harris o l'animadversió envers Trump. Són els que creuen que, al capdavall, ha triomfat el Partit Republicà i ha perdut l'Amèrica woke. Hi ha aquí un fet que neguiteja el PP i és com el rival en el bloc de les dretes, Vox, els ha avançat en aquest tema. Santiago Abascal ha estat convidat a l'acte de presa de possessió de Trump i serà a Washington el 20 de gener. Tot una ferida en l'orgull del PP.
El lligam entre Vox i l'extrema dreta del Partit Republicà i el moviment trumpià MAGA ve de lluny, de quan Steve Bannon va donar impuls als diversos moviments ultres que creixien a Europa. Després, Vox ha desplegat una intensa agenda a Amèrica Llatina que s'ha fet visible a l'escalf del triomf de Javier Milei a l'Argentina. Caldrà veure com evoluciona la relació d'Abascal amb Elon Musk, a qui ja coneix i va saludar el desembre del 2023 en el congrés de les joventuts de Germans d'itàlia, el partit de Giorgia Meloni.