Des del Col·lectiu Joan Crexell, transversal en el sobiranisme i l'independentisme, hem observat i donat suport amb goig a ERC i els seus màxims dirigents perquè han aconseguit, en els últims anys, treure l'independentisme de les catacumbes i construir un sòlid espai polític, que no són solament els militants d'Esquerra, que van permetre, sota la direcció de Josep-Lluís Carod-Rovira, arribar al cim més alt que hagués aconseguit mai una força que es declara independentista. Més de 1.300 regidors, 130 alcaldes, 23 diputats al Parlament de Catalunya, representants a totes les diputacions i consells comarcals, cinc membres al Govern de Catalunya, més el conseller en cap, i el president del Parlament. I, a Madrid, cosa històrica, grup parlamentari propi independentista. Aquest és un capital polític que no somiaven ni els més arrauxats i que és de gran responsabilitat mantenir-lo. Ha sigut molt difícil arribar a aquestes quotes de poder i representació política i, més encara, normalitzar l'independentisme en la nostra societat. Ser independentista ja no és ser un marginal, com ho era fa uns anys. És un element important i decisiu del paisatge polític català, reconegut i acceptat pel poble, però temut pels poders econòmic, financer i mediàtic, més l'elit barcelonina de sempre. Diem això perquè ara hi ha un gran front obert per part dels poderosos: liquidar l'independentisme català i tornar-lo a la marginalitat. Per aquesta raó, els militants d'Esquerra i tot l'entorn social i intel·lectual que va ajudar a fer possible aquesta realitat, avui ha d'exigir mantenir l'espai tan durament aconseguit. És cert que s'han comès errors, que s'ha actuat amb una certa innocència i també, per què no dir-ho, amb inexperiència i incompetència. Però també és cert que s'ha participat activament i amb eficàcia en la vida municipal, en el govern de Catalunya i a Madrid, marcant alguns objectius socials i nacionals que mai no s'haguessin pogut dur a terme sense la presència de l'independentisme.

L'expulsió d'ERC del govern, la gestió de la negociació de l'estatut i el seu referèndum, així com els resultats, fan que les bases d'ERC i els seus entorns i votants tinguin un cert neguit. Per això, avui, cal dir que no toca obrir certs debats públics. Cal, més que mai, la unitat, acompanyada d'una profunda reflexió. Obrir un debat intern abans d'unes eleccions és perjudicial per a qualsevol partit. Però negar la realitat també és negatiu per tota formació política que aspira a créixer. Hi ha sectors d'ERC que demanen un congrés extraordinari per revisar l'estratègia seguida en els darrers dos anys. Segurament, no és el moment de fer un congrés, sinó de fer pinya. La unitat, a les portes d'unes eleccions, és condició necessària per seguir avançant. De tota manera, la prioritat electoral no hauria d'impedir que, de portes endins, s'obrís un debat a ERC sobre els encerts i els errors que s'han produït en els últims dos anys. Cal saber llegir a temps els resultats del referèndum de diumenge, per evitar sorpreses desagradables a la tardor. Josep-Lluís Carod-Rovira, Joan Puigcercós, Josep Bargalló, Joan Carretero i Xavier Vendrell tenen una gran responsabilitat. Un error podria portar l'independentisme a l'ostracisme.