Semblava que no havia de passar mai, però sí. El dia D ha arribat. Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) ja no és presonera de les contradicions nacionals de Josep Antoni Duran i Lleida. De cop i volta, han desaparegut els mil i un maldecaps que el de la suite del Palace generava als convergents de bona fe. Ha plogut molt, del 2010 ençà, quan Felip Puig no tenia cap mena de problema en fer campanya pel "Sí" a la consulta popular de Girona... de bracet amb Oriol Junqueras.

Fa anys, en la prehistòria política catalana, un alt dirigent de CDC deia en privat: "Només ens podrem separar d'Unió quan li puguem explicar uns motius totalment clars a la tieta." I res més clar que això: Artur Mas vol la independència de Catalunya; Duran i Lleida, no. Un missatge que la tieta entén perfectament. L'actual cúpula convergent, doncs, ha sabut culminar amb èxit un procés somiat de fa anys. Felicitats. Ara, per davant, té el repte d'articular un discurs encara més coherent, exposar a l'electorat quina República catalana s'imagina i, en la mesura del possible, orientar el Govern en aquesta direcció.

Però, paral·lelament, ERC també té dret a dir-hi la seva. L'enèsima petició de llista unitària cau en sac foradat, i de debò que se m'escapen els motius per tornar-la a agitar. És evident que el 27-S és vist com a plebiscitari per CDC, ERC i la CUP, i és evident que cadascun d'aquests tres partits representa un àmbit ideològic diferenciat. Aquesta proposta arriba a extrems pornogràfics quan se suggereix que la llista unitària integraria CDC, ERC, Òmnium, l'ANC i l'AMI, i s'obre la porta a una llista de l'esquerra alternativa... "per així captar més vot".

Cadascuna d'aquestes tres potes, en el seu àmbit, suma més. Personalment, no veig per què Antoni Dalmau hauria de votar Artur Mas, ni per què Pilar Rahola hauria de votar Josep Garganté, o per què un militant d'Endavant hauria de votar Junqueras. Que a Escòcia i al Quebec tots aquests àmbits ideològics van agafar una mateixa papereta? D'acord. Però allà van poder fer uns referèndums que aquí ens han vetat. De comparacions, les justes.

El 27-S no només es tracta que guanyi el bloc autodeterminista, sinó que, en l'interior d'aquest camp, cal discernir quanta força té cadascuna d'aquestes tendències polítiques. Perquè no és el mateix afavorir les escoles de l'Opus... que prohibir-les, per posar un exemple a l'atzar. No és el mateix rebutjar el TTIP que abraçar-lo. I tot això també ho volem decidir. Volem ser un país normal. Ara mateix. Ja. El dret a decidir a ultrança té aquestes coses. Ningú no ens va dir, mai, que això seria fàcil.