
Escriu amb ploma, i això és un gran què. I és de Vic, bé de Sant Quirze de Besora, i això, benvolguts lectors, encara té més què. Ramon Espadaler i Parcerisas és l'actual conseller d'Interior. Un home catòlic, de ressenya més cristiana que no pas legionària -ja m'entenen- i apassionat del frenètic pensament de Francesco Cossiga.
Espadaler va néixer a Vic el 1963, fet que li ha marcat un ple caràcter osonenc, en formes, accent i contingut. No és casualitat que sigui el president del Consell nacional d'Unió Democràtica de Catalunya, -hi milita des del 1989- afirmi que votaria sí a la independència i, a sobre, Duran permeti que sigui conseller. La boira vigatana ensenya que com deia en Remo, "desarmado y peligroso", t'has de refiar del que saps, i no del que veus.
El seu pare gestionava una benzinera de Sant Quirze de Besora, i ell de jovenet, al seu poble nadiu, l'ajudava a fer caixa. Un pare que no va poder veure com el seu fill, després d'estudiar Història Medieval i dirigir excavacions arqueològiques, -sorprèn perquè res més allunyat d'Espadaler que Indiana Jones- el van fer un joveníssim conseller de "depuradores i purins", és a dir, de Medi Ambient, en el darrer govern Pujol. Un conseller de Medi Ambient, però, que va votar contra la prohibició dels toros. Es veu que els braus no són del tot fills de Déu.
Aquest home assenyat està casat amb l'Anna i es habitual veure'l passejar pel centre de Vic, quan s'ha de fer, els dissabtes al vespre, amb la seva terna de canalla: en Miquel, la Maria i la Queralt. A l'estiu se'l pot veure per plaça amb l'IPad i diaris d'aquests de paper, vestit amb pantalons pirates. Compra la premsa i s'entreté enraonant amb els vigatans matiners que el saluden atemperadament.
L'actual conseller d'Interior, de jovenet, no era tan bon noi. Va estudiar intern al seminari de Vic i a casa seva estaven tips de despenjar el telèfon els divendres al vespre per escoltar com el Hermano Prefecto els informava que en Ramonet estava castigat fins dissabte. Ara, però, Espadaler és un polític a "full-time", llegit, admirador de Josu Ergoreka i de la doctrina social de l'Església - l seu llibre de capçalera és el del bisbe Marx- i resulta una magnifica companyia per conversar no només de política. La seva oratòria és magistral, la seva paciència indiscutible, la seva discreció, absoluta, i la seva eficàcia, exemplar.
Espadaler parla bé dels seus adversaris, de Santi Rodríguez del PP o de Miquel Iceta del PSC. Quan s'enfada ho fa saber amb un cafè sobre la taula i amb aquell to que només tenen els monitors de minyons escoltes cristians avesats a la doctrina de la pau, al silenci i a les colònies fraternals. No sabem si utilitzava el mateix to quan mirava de convèncer al seu ex-company de files, Josep Maria Vila d'Abadal, que vigilés a tocar massa allò que no sona el líder dels socials-cristians.
Quan era parlamentari, portaveu adjunt, era dels primers arribar al Parlament. Sortia del despatx arremangat -el seu gust per vestir era admirat per Quim Nadal- a prendre un cafè, aixecant els braços i les mans mentre feia tremolar el cap, i despistava els passadissos amb un "ara no, que no tinc el moment". Amb la conselleria que li ha tocat, sortirà molts dies arremangat. Un lloc delicat, sospitós per moltes coses -15.000 homes i dones armats hauran de decidir de part de qui es posen-, de pollastre constant i en ple procés sobiranista militant en un partit que això de la consulta els fa més nosa que servei.
Espadaler pot ser un Wyatt Earp, però sui-generis: quan convé, i ha de convenir molt, sega cadenes però abans prova totes les claus possibles per obrir-les. No siguin durs amb ell, després de tot, moltes coses se li han de perdonar, perquè és de Vic, bé de Sant Quirze de Besora. I que volen que els hi digui, els de Vic són bona gent.