La diplomàcia espanyola afronta un lideratge inesperat. Espanya -potser sense desitjar-ho del tot- s'ha convertit en l'estat que encapçala la reacció contra la independència de Kosovo, proclamada formalment el 17 de febrer de 2008. Durant tot aquest temps Sèrbia ha fet una feina pacient per relligar els interessos d'una coalició molt variada de països que tenen problemes interns de tipus nacional, lingüístic o ètnic, amb el Marroc, Indonèsia i Espanya al capdavant. A això, hi ha sumat un grup de governs amb una actitud bàsicament antioccidental -com Síria, Líbia o l'Iran- i, finalment, s'hi han afegit els recels de Rússia i Xina, que veuen Kosovo com una creació dels Estats Units.

El paper espanyol és estratègic perquè és l'únic estat occidental d'unes certes dimensions que continua combatent un reconeixement que van començar els Estats Units, França, Alemanya i el Regne Unit, fins decantar la immensa majoria dels membres de la Unió Europea. A hores d'ara, només estats petits com Eslovàquia, Romania i Xipre continuen resistint, mentre Grècia -que ja té prou problemes- està a punt de revisar la seva negativa, segons afirma "Le Monde diplomatique".

El cas és que Espanya, tot i passant per una crisi econòmica profundíssima, és capaç de liderar una coalició internacional que va contra els interessos i l'opinió de tot Occident. I això amb un govern del PSOE... En fi, coses del nonacionalisme.