La imputació de la Infanta Cristina haurà estat el cant del cigne del projecte polític espanyol que deriva de la transició de finals dels setanta. Un últim indici de vitalitat d'un règim polític profundament corcat que s'enfonsa inexorablement, llastrat pel pes de l'opacitat, l'autoritarisme i la corrupció.

El fet és que, finalment, el règim espanyol no ha volgut sacrificar cap peça del seu tauler simbòlic i l'Audiència de Palma ha hagut de rescatar la infanta de l'acció de la justícia, almenys de moment. Tot plegat, amb un argument que desmuntaria la major part dels judicis per corrupció i tràfic d'influències: "No n'hi ha prou amb l'aprofitament per considerar-lo punible, essent necessari que el beneficiari conegui o pugui conèixer, amb un alt grau de certesa, l'origen delictiu d'aquells fons"... I així mira, ves per on l'Iñaki va comprar un palauet de més de 1.000 metres quadrats útils repartits en dues plantes, amb un jardí de 1.300 metres més i una piscina i un semisotan amb tres places de garatge. I la infanta? Doncs res, s'hi va ficar a dintre.

A partir d'aquí, el règim ha entrat en la fase final. No li queda crèdit social ni és prou flexible per acceptar alguna pèrdua a canvi de la pròpia perpetuació. O sigui que els ciutadans hauran de tenir en compte que el sistema polític espanyol ja no dóna més de si i -si es vol més democràcia i més transparència- haurà de ser derrotat i substituït.

Una feina titànica i incerta que els catalans ens podem estalviar creant un estat directament des de la democràcia. El futur Estat Català no tindrà deutes ni obligacions amb cap dictadura anterior i respondrà, necessàriament, a les exigències d'una societat que vol convergir amb la tradició democràtica europea. Algú es vol quedar a Espanya amb el matrimoni Urdangarin-Borbó?