Una opressió nacional no s'aguanta durant tres segles sense que hi hagi algun tipus de pacte. No és necessari que sigui explícit, ni tan sols que beneficiï la majoria de la població, només cal que sigui suficient per convèncer les classes dirigents del territori dominat què és la metròpoli la que garanteix l'estabilitat política i la verticalitat social.

Això és el que a Catalunya, històricament, ha persuadit les classes dirigents que la millor solució era castellanitzar-se, fins i tot lingüísticament. A canvi, l'estat -en les seves diverses formes- els garantia ordre públic i una certa intervenció legislativa que protegís els mercats de les importacions.

Aquest és -molt esquemàticament- l'equilibri que s'ha trencat. Les empreses catalanes saben que l'única solució és exportar, més encara quan el mercat espanyol està arruïnat i sempre subjecte a boicots arbitraris i imprevisibles. La classe dirigent catalana ha perdut la relació bilateral amb el poder de Madrid i no té accés als reglaments europeus. I políticament, la seva eina principal, CiU, ja no decideix ni administra res. Espanya són pèrdues.

Per si fos poc, la demagògia catalanofòbica ha fet forat en l'opinió pública espanyola, fins el punt que les enquestes comencen a reclamar l'extinció dràstica fins i tot de l'estat de les autonomies. Al final, des de tots els angles, és Espanya qui està estripant els papers. Qui ho havia de dir fa només vint anys...