Gustau III de Suècia (1746-1792) pensava que el cafè era una beguda letal i, per convèncer tothom, va decidir que un condemnat a mort fos obligat a prendre's dotze tasses de cafè cada dia. Va ordenar que un grup de metges anés certificant el seu deteriorament físic de forma exhaustiva i científica.

Deu anys després, el reu va rebre la notícia de l'assassinat del rei a mans d'uns nobles conxorxats. Amb els anys, els metges també van anar morint, fins que ningú no va entendre quin privilegi tenia aquell convicte que podia beure cafè a costa de l'erari públic. El van indultar i va marxar a casa seva. Va morir de vell, queixant-se del preu del cafè.

L'error de Gustau III era pensar que el cafè acabava matant. Igual que, dos segles i mig més tard, ho pensa el Tribunal Constitucional (TC), que confia en liquidar una nació per la via del cafè per tothom i a perpetuïtat. Deu magistrats, deu tasses.

Algú ironitzarà, en els llibres d'història del futur, sobre la creença de vuit senyors i dues senyores que es pensen que poden liquidar una nació per la mateixa via que Gustau III. I, igual que el rei suec, tindran un lloc en el recull de les sentències menys intel·ligents del món.