En tota aquesta transició nacional que tot just acaba d'engegar després de la victòria al primer assalt -el 25N- dels partits favorables a l'exercici del dret a decidir i mentre pren forma el segon assalt en forma de consulta a la ciutadania, hi ha un factor que cada cop més queda clar que serà decisiu, el paper de la Unió Europea.

Precisament el rol de la UE davant una eventual independència de Catalunya, a més de ser bàsic, és dels que genera més interpretació, de tot tipus. Poques vegades s'ha manifestat la Unió Europea sobre el cas i ho ha fet de tal forma que ha permès als unionistes donar per fet que Catalunya serà fulminantment expulsada -i Espanya evitarà el retorn 'ad eternum'- i als independentistes que res no canviarà i que si de cas, qui corre el perill de sortir de la UE serà el que quedi de l'Estat espanyol. Si m'ho permeten, la sensació de qui escriu aquestes ratlles és que la UE només s'ho ha fet venir bé per defugir de moment el debat i dir amb la boca petita que, si de cas, quan se sàpiga ben bé el que passarà, ja ens diran de quin mal hem de morir. Que la independència de Catalunya “no tindrà un efecte neutral” en les institucions europees vol dir precisament això, que algú haurà de prendre una decisió, però no queda clar quina.

I és que la UE també juga en aquest procés i, òbviament, no és gens gratuït que el sobiranisme cada cop més enarbori la bandera europea, però tot sembla indicar que de moment, ningú a Brussel·les vol prendre cap decisió clara, perquè d'una banda hi ha les pressions dels països en risc de patir escissions i de l'altra estan uns ideals de construcció europea que no s'adiuen gaire amb la intenció d'expulsar milions de ciutadans del seu sí només perquè han decidit organitzar-se d'una altra manera. Europa dubta, i si dubta és perquè no té gens clar que la postura que l'executiu espanyol els reclama sigui la correcta.