Europa posa límits a la via Puigdemont

"Europa no ho permetrà" és un dels axiomes que han sobrevolat el procés des del principi. La Unió Europea (UE) no havia de consentir la violència policial de l'1-O, ni la presó de mig Govern, ni l'exili de la resta, ni tampoc havia d'impedir que Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín fossin eurodiputats. Amb el pas dels anys, però, s'ha anat constatant que l'Europa oficial i dels estats, observa Catalunya amb recança i només s'ha activat de debò quan el conflicte era evident, és a dir, pels voltants de l'1-O i davant la possibilitat real d'independència. Ara, de moment, les institucions comunitàries avalen que Puigdemont, Junqueras i Comín no hagin pogut participar en la constitució de l'Eurocambra tot i haver aconseguit dos milions de vots el 26-M.

Tant dins com fora del Parlament Europeu s'hi palpava l'excepcionalitat del moment. A les portes de la cambra s'hi manifestaven uns 10.000 catalans vinguts d'arreu del país -la xifra la va facilitar el Consell per la República basant-se en dades de la policia d'Estrasburg-, i a dins es constatava l'enrocament de les grans famílies europees per trobar un nou president o presidenta del legislador comunitari. Els dies d'Antonio Tajani com a líder de l'Eurocambra tenen les hores comptades, i s'ha acomiadat impedint que els tres dirigents independentistes participessin de la constitució de l'organisme. Cap dels tres, a banda, ha posat els peus a la ciutat alsaciana, epicentre del poder europeu.

Les raons de les absències són diverses. Junqueras és a la presó des de fa 607 dies, i el Tribunal Suprem li ha impedit recollir l'acta. El cas de Puigdemont i Comín és encara més complex: van poder presentar-se a les eleccions i van ser proclamats eurodiputats pel Butlletí Oficial de l'Estat (BOE), però no han pogut prendre possessió de l'escó. El seu entorn assenyalava que meditaria fins al final la decisió de creuar la frontera Alemanya -on va arribar ahir al vespre amb tren des de Brussel·les-, però finalment els advocats -i molt especialment Gonzalo Boye- el van fer desistir. En les converses també hi va participar, fins a la matinada, Jaume-Alonso Cuevillas, present avui a primera fila.

Altres dirigents independentistes consultats per NacióDigital, però, indiquen que feia almenys "cinc dies" que s'havia pres la decisió de no anar a Estrasburg. Ni ell hi seria, ni tampoc Comín. L'equip jurídic sostenia que el conveni de Màlaga -un marc de col·laboració entre Espanya i França sobre la "readmissió de persones en situació irregular"- podia servir com a aixopluc legal per detenir Puigdemont sense necessitat d'una euroordre. I el primer que es vol preservar, segons ha explicat Josep Costa, vicepresident del Parlament i també de l'equip jurídic de l'expresident, és que el líder de Junts per Catalunya (JxCat) segueixi en llibertat i a Brussel·les.

Per això es va planificar posar una pantalla a l'escenari, que ha servit per projectar vídeos de Comín i Puigdemont gravats des de la frontera entre Alemanya i França. L'expresident va aprofitar l'avinentesa per demanar al nou -o nova- responsable de l'Eurocambra que abandoni el sender de Tajani i aturi la "deriva repressiva i autoritària" de les institucions europees. Per la mateixa pantalla va comparèixer el president de la Generalitat, Quim Torra, que va exigir al Parlament comunitari que "respecti la democràcia" i el resultat del 26-M. La qüestió, ara, és tan jurídica com política.

Batalla jurídica

Puigdemont, en aquest sentit, té intenció de seguir endavant amb el recurs presentat davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (UE) de Luxemburg. Va ser admès a tràmit, però el rebuig a les mesures cautelars -pensades per poder prendre possessió de l'escó- van acabar de confirmar la decisió de no viatjar fins a Estrasburg. Aquesta nova "batalla", com la va definir l'expresident, servirà per posar a provar els arguments d'un Estat, l'espanyol, que ha rebut de forma directa l'aval del TJUE amb la desestimació de les cautelars. Per què? Perquè considera vàlida la relació de noms enviada per la Junta Electoral Central (JEC), i no pas la proclamació del BOE, com defensava Boye.

Fins ara, l'equip jurídic sostenia que Europa era garantia de victòria judicial. L'advocat xilè, de fet, es va atrevir a convidar per Twitter a un sopar a Tajani per la carta que va enviar a Puigdemont i a Comín la setmana passada en la qual defensava que no els podia tractar com a "futurs eurodiputats". A banda, l'expresident s'havia compromès a ser Estrasburg si sortia escollit de les urnes, de la mateixa manera que va defensar el seu retorn a Catalunya si era el candidat amb més opcions a la investidura després del 21-D. El contratemps judicial posa límits a l'estratègia de l'exili, que ha topat amb el TJUE però també amb França i amb la seva col·laboració estreta amb l'Estat.
 
La prioritat, a partir d'ara, és continuar la batalla jurídica als tribunals europeus -"anar al fons de la qüestió", com sosté Boye, rebut amb càntics a favor pels manifestants- i seguir internacionalitzant la causa des de la Casa de la República. El Consell, que compta amb 67.000 inscrits, ha estat l'organitzador de la manifestació i aspira a tenir un paper en la recuperació de la unitat estratègica a les portes d'una sentència del Suprem que tornarà a sacsejar el mapa polític. Junqueras, des de Lledoners, han enviat una carta -llegida per Diana Riba i Jordi Solé, d'ERC- en la qual lamentava que els vots dels catalans comptessin menys que els d'altres europeus.

Ressonància a l'Eurocambra

Un argument que ha repetit una delegació d'eurodiputats de Portugal, Eslovènia, Irlanda i França que han pujat a l'escenari situat els peus de l'Eurocambra per fer costat al Puigdemont, Comín i l'exvicepresident de la Generalitat. Entre pancartes que constataven el vincle entre el PP espanyol i Tajani amb Franco i Mussolini, respectivament, els representants electes partidaris del sobiranisme van comprometre's a no deixar "sols" els presos i els exiliats. Matt Carth, del Sinn Féin, no només ha aixecat la veu fora de l'edifici, sinó també dins: "Aquesta Eurocambra ha d'estar del costat de la democràcia", ha recalcat Carth, que ha generat aplaudiments.

A Riba, eurodiputada d'ERC i parella de Raül Romeva, se li ha denegat la paraula, segons fonts parlamentàries. Els més optimistes que s'han desplaçat a Estrasburg -entre els quals el conseller d'Acció Exterior, Alfred Bosch, únic membre del Govern enmig de la delegació dels republicans, menys nombrosa que la de JxCat-, indiquen que Catalunya ja és un afer europeu per l'absència dels electes i perquè la carpeta judicial es discerneix en clau comunitària. Com també passarà amb la sentència del Suprem, que es dirimirà al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), amb seu a Estrasburg.

La jornada d'aquest dimarts, de nova mobilització amb èxit -dia laborable, combinació aeroportuària millorable, incertesa sobre la presència de Puigdemont-, marca els límits de la via Puigdemont a Europa. Gaudeix d'una llibertat limitada de moviments, com ho demostra la impossibilitat de trepitjar França, i veu com les opcions de ser eurodiputat depenen d'un tribunal europeu que, per ara, ha avalat les decisions que va prendre Espanya per vetar-lo com a europarlamentari. Si fins ara Europa havia estat un bàlsam polític i jurídic, el desenllaç del procés a la justícia comunitària pot fer canviar la tendència. Encara que sigui al preu de menystenir els 2,3 milions de vots que els manifestants lluïen orgullosos a la solapa de camises i samarretes a Estrasburg.

El dia, a banda, es va tancar amb una notícia difícil de digerir per a l'independentisme. L'Europa oficial ha escollit Josep Borrell, ministre d'Afers Estrangers amb Pedro Sánchez i entusiasta manifestant en les concentracions convocades per Societat Civil Catalana, com a responsable de la diplomàcia europea. Si l'Europa dels estats ja mirava de gairell Catalunya, amb un perfil com Borrell al capdavant, la solidaritat tendirà a ser menor. Potser ho compensa Charles Michel, proposat per ser president del Consell d'Europa. Era primer ministre de Bèlgica quan va criticar públicament les càrregues de l'1-O. Un gest que no és, precisament, tendència entre els alts responsables de la Unió.