A primera hora del matí, el paisatge sonor del barri de la Torre, l’antiga pedania de València devastada per l’aiguat, era de sirenes i alarmes policials. La visita de Felip VI a les zones desolades per la DANA havia provocat el desplegament d’un imponent dispositiu de seguretat. El monarca espanyol hi acudiria acompanyat del president de la Generalitat Valenciana, el popular Carlos Mazón, i del president del Govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez,
El viatge del rei provocava una alteració de la rutina als pobles afectats pel temporal com ara Paiporta, considerada la zona zero del desastre per acumular a la seua esquena quasi un terç de les víctimes mortals comptabilitzades fins al moment. Les autoritats valencianes havien acordat prohibir l’accés caminant a Aldaia, Alaquàs, Picanya, Sedaví, Benetússer, Alfafar, Massanassa, Catarroja, Albal, Beniparrell i, per descomptat, Paiporta. Tanmateix, i amb un ànim de prosseguir amb el treball voluntari i contribuir a retirar un fang encara present als carrers i als baixos, hi havia persones que optaven per continuar amb la seua rutina d’ajudar als damnificats per aquesta tragèdia inscrita ja als llibres d’història del País Valencià.
El passeig del monarca espanyol junt amb Sánchez i Mazón acabaria amb insults, crits d’oposició i cares tacades pel fang. Felip VI i el cap del Consell rebrien alguns dels impactes, i el cotxe de Sánchez quedava absolutament destrossat. "Assassins!", "Mazón, dimissió", "Pedro Sánchez, fill de puta", "La gent morint-se i veniu ara", eren alguns dels clams que s’han sentit quan la comitiva de les autoritats inspeccionava l’escena del drama, quan es disposaven a conversar amb els habitants de Paiporta. Era un símptoma del cabreig de la gent, però que va estar acaparat i instrumentalitzat per l'extrema dreta. Els incidents motivaven la suspensió de la parada de Felip VI a Xiva (Foia de Bunyol), un altre dels municipis afectats.
La sensació als pobles és d’indignació, de malestar. Poc importa amb el veí que parles. "Hem passat de la tristesa a la ràbia", sintetitzava Joan Sansaloni, un dels residents de Paiporta que ens descrivia les seues vivències de la catàstrofe. Els habitants dels pobles de l’Horta Sud, de la Ribera Alta, de la Plana d’Utiel-Requena, tenen una sensació de deixadesa institucional, d’abandonament per part del conjunt de les administracions. "Tots són uns pocavergonyes", és un comentari que se sent habitualment.
La ràbia és forja també amb la incomprensió i l’estupor. No entenen per què no s’ha desplegat l’exèrcit amb antelació, per què no hi ha una mobilització descomunal dels cossos i les forces de seguretat i d’emergències extraient el fang sense descans. Diuen que no tot és com surt a la televisió, que veuen vehicles militars passar d’ací cap allà, però que no els observen treballar. És un malestar, de moment, sense una clara orientació política, que assenyala qualsevol autoritat, especialment contra aquelles més conegudes, com puga ser Sánchez per la seua projecció estatal.
En canvi, hi ha un agraïment infinit amb els voluntaris, amb els rius de persones que caminen durant diversos quilòmetres des de València per oferir-los una mà en la neteja i proporcionar-los menjar, aigua i medicaments. "Sols el poble salva al poble" s’ha convertit en el lema que impregna tots els discursos. L’autogestió com a resposta a la falta d’actuació, per exemple, a racons oblidats de la catàstrofe com ara el conegut popularment com a Parc Alcosa, un barri extremadament humil de la població metropolitana d’Alfafar.
La reacció, per ara, és antipolítica, fins i tot d’un cert distanciament amb les institucions. Un missatge amplificat a programes radiofònics esportius estatals amb una graella centrada en el drama valencià, on l’afirmació que "tots els polítics són iguals i només miren pels seus interessos particulars" hi predomina. Hi ha, fins i tot, conats puntuals de protesta contra grans empresaris, com ara Juan Roig, propietari de Mercadona, qui va rebre crítiques a un supermercat per no haver ordenat el tancament dels seus establiments a pesar de l’elevat risc meteorològic.
La vehiculació política de la gestió de la catàstrofe és difícil de calibrar quan l’Horta Sud, la Ribera Alta o la Plana d’Utiel-Requena continuen sent escenaris postbèl·lics. A Galícia, el desastre i la dolentíssima gestió del Prestigie del PP no va tenir efectes de canvi a curt termini. Els populars fins i tot van augmentar suports electorals en algunes zones afectades per la marea de fuel; i al País Valencià, tot i l’esfereïdora actitud de la formació de la gavina, l’accident de metro de València del 2006 va romandre silenciat durant anys. Només persistien estoicament els familiars de les víctimes, dels 43 morts i els 47 ferits. Això sí, fins que el documental de Jordi Évole va omplir la plaça de la Verge de València, fins que la televisió va obrir els ulls que abans havia tancat Canal 9.
L’esclat de la bombolla immobiliària, les retallades que deixaven sense calefacció a la mainada en l’escola —origen de la indignació de la Primavera Valenciana, aquella mena de 15-M valencià— i la proliferació continuada de casos de corrupció va desnonar la formació de la gavina de les institucions valencianes en 2015, però era un cabreig puntual. L’esquerra va resistir en 2019 per un marge de 40.000 vots. Es tractava de persones que a l’urna estatal havien escollit una papereta dretana i a la valenciana una de tarannà progressista.
Mazón, qui no ha dubtat a abraçar-se a personatges ultres com Javier Negre a les portes del Centre de Coordinació Operativa Integrada de la Generalitat Valenciana, està en una situació delicada per la seua gestió de l’emergència. Les peticions de dimissió d’entitats civils —Acció Cultural del País Valencià ha convocat una protesta el pròxim cap de setmana per exigir la seua renúncia— i la pujada del to crític de l’oposició progressista —especialment de Compromís, que acusa Mazón de "negligent" i ha qualificat de "provocació" la visita de Sánchez, Mazón i Felip VI— augmenten la pressió política, però el malestar, de moment, és d’indignació general "amb la classe política".
Aquest empipament "antipolític" podria ser benzina per a l’extrema dreta i els escampadors de mentides, encara que la convivència en els treballs de reparació de persones d’origen divers exerceix de tanca a la difusió de l’odi xenòfob. L’emprenyament és transversal, una irritació contra la sensació d’estar menystinguts per l’administració. Això sí, hi ha un bon grapat de damnificats que repeteixen una frase de possible traducció política: "L’avís al mòbil va arribar quan ja estàvem inundats".