València vivia una distopia de bon matí. Els grups de voluntaris, carregats amb poals, bosses de menjar, graneres i pales, es creuaven amb gent que tornava de festa. A tocar del nou llit del riu Túria, però, la vida era normal. La gent passejava el gos, els bars ja estaven preparant esmorzars i, fins i tot, hi havia discoteques que encara estaven obertes. L'únic senyal d'anormalitat era els milers de persones que vestits amb botes de muntanya i amb una mascareta a la boca es disposaven a transitar per l'únic accés a la devastació: una passarel·la que connecta la capital valenciana amb un dels seus barris més abandonats, amb la Torre, una antiga pedania d'uns 5.000 habitants a l'altre costat de llera del riu i a les portes de la també ofegada l'Horta Sud.
El contrast de València amb aquesta zona d'extraradi és esfereïdor. Els carrers estan envaïts pel fang, encara hi ha pertinences a la intempèrie i els cotxes, tot i que majoritàriament apartats, són el símptoma de la catàstrofe. "Esteu bé? Tots esteu vius?", és la frase més repetida pels veïns quan es creuen pel carrer. "Estem tots en aquesta actitud. Donem gràcies per estar vius i no haver perdut a cap persona propera", narra Jesús Yagüe, a qui la voracitat de l'aigua se li ha endut la furgoneta, la moto i una planta baixa.
«Estem tots en aquesta actitud. Donem gràcies per estar vius i no haver perdut a cap persona propera»
Jesús yagüe
Els records d'aquell dimarts de vesprada són terribles. "L'aigua arrossegava cotxes, uns van haver-hi de trencar els pavesos d'una planta baixa per poder eixir i no quedar-se ofegats per l'aigua, i els de la farmàcia no sé on van pujar-se'n per evitar la mort", rememora. Luis Zapata, treballador d'una òptica, conserva la vida de miracle: "Estava a la botiga netejant les taules i ja quedava poc per acabar la meua jornada laboral. De sobte, es va apropar un veí per avisar-me que venia aigua per la vorera. En un primer moment, vaig evitar que entrara a l'òptica, però després ja va ser impossible". "Hi havia un metre d'aigua!", exclama.
"Quan estava al carrer, el corrent se'm va endur i com vaig poder, vaig agafar-me a unes finestres per salvar la meua vida. Hi havia gent major que era arrossegada i no podies fer res", prossegueix amb llàgrimes als ulls fruit de la impotència. Les marques de fang i d'aigua estan encara presents a les instal·lacions. Tots els aparells per a fer revisions oculars estan fets malbé. Només s'ha salvat una part mínima del material. La resta ja ha quedat inservible.
És la tendència de tots els comerços, del teixit que dinamitza un barri habitualment oblidat. "Ací tenim mesos de treball. La vida ens ha canviat i la manca de normalitat la trobarem quan vulguem fer accions quotidianes i no puguem", albira Abraham Sanchis, un altre veí de la Torre.
«En un primer moment, vaig evitar que entrara a l'òptica, però després ja va ser impossible. Hi havia un metre d'aigua!»
Luis zapata
La conversa amb Sanchis, de fet, està farcida d'un flashback d'aquell dia: quan temia veure per darrera vegada al seu fill de sis anys i a la seua dona. "Hi havia un xaval amb una corda que estava vestit de neoprè per salvar a les persones que s'enduia l'aigua. Vaig baixar per advertir-lo, però amb la seua mirada, em va convèncer perquè agafés el meu vestit de neoprè i l'ajudés", relata. En el moment que la seua dona i el seu fill el van veure vestit d'aquella manera, la pregunta va ser òbvia: "On vas?".
"Ens vam acomiadar. Tenia la sensació que podia ser l'última vegada que els veia", admet. "Sort que, finalment, quan vaig veure que dubtava el xaval, vaig dir-li que ens en tornàrem, que a mi m'estava esperant el meu fill de sis anys. Si no l'haguera convençut de no intentar-ho, ambdós estaríem morts", descriu amb un sospir.
«Vaig dir-li que ens en tornàrem, que m'esperava el meu fill de sis anys. Si no l'haguera convençut, ambdós estaríem morts»
Abraham sanchis
Jessica Morellà, mare de dues filles de tres i set anys, ja feia equilibris amb el seu sou per arribar a final de mes. Treballadora d'una empresa de grues a Paiporta, situada a escassos kilòmetres de la Torre i, per tant, de València, té una biografia marcada per la precarietat. Una situació econòmica que s'ha convertit en tràgica després de la DANA.
A la seua família, tothom ha perdut el cotxe i el seu garatge està inundat. "Allí tenia un vestidor que està destrossat. M'he quedat sense roba", afirma sobre un baix pegat a un altre del qual van treure vuit cadàvers. "La nau de l'empresa està arrasada. No saben si la tornaran a obrir. De fet, no he pogut ni cobrar aquest mes. Estic sense treball, sense ingressos i sense vehicle", subratlla.
Envers la promesa d'ajudes per part de les institucions, s'hi mostra molt escèptica. "Prometen moltes ajudes, però què ens donaran? Per pagar el lloguer, la llum, el cotxe? A l'hora de la veritat, no donen res", narra mentre ressalta que són els veïns aquells que estan amb les tasques de neteja al carrer. "Entre els veïns ens ajudem. Les administracions no han estat ni per preguntar qui s'ha quedat sense casa i si cal reallotjar a cap persona", assegura.
«L'empresa està arrasada. No sabem si tornaran a obrir i aquest mes no he cobrat. Estic sense treball, sense ingressos i sense vehicle»
jessica morellà
"El barri era desolador l'endemà. No es podia caminar més de 30 metres. Tot eren barricades de cotxes de més de tres metres, així com brossa i contenidors escampats pels carrers. A la nit del dimecres, després d'aquell dia de reconeixement dels danys, vaig pensar: estem assoles", recupera Sanchis. La seua sensació era d'abandonament total: "Vaig pensar: ningú ens ajudarà; açò no ho recuperarem mai perquè nosaltres som un barri marginal, molt abandonat de sempre per les administracions, que disposa de molt pocs recursos i amb molta població vulnerable".
Sense presència d'uniformes apenes i amb una resposta tardana de l'Ajuntament de València, la cara d'Abraham Sanchis va canviar en tornar de treballar de la capital i veure milers de persones que volien ajudar-los per apartar la desolació del fang de les seues vides. "En el moment que arribe a tocar del barri i veig una marea humana amb pales, poals i bosses de menjar, vaig trencar-me a plorar. Ostres, tota aquesta gent ve a donar-nos una mà!", rememora amb emotivitat.
El poble salva el poble
"Era gent molt jove, de 23 o 25 anys. No sabien molt bé com organitzar-se, però, de seguida, vaig posar-me amb ells a netejar", expressa encara colpit. "Això sí, després de tant de treball només havíem netejat quatre coses. Era un reflex de la destrucció", puntualitza.
"L'actuació de les institucions no ha estat la millor. Hem vist pocs uniformes fins fa res. Qui ens està ajudat és el poble. Són realment aquells que estan fent que puguem eixir cap endavant", comparteix Zapata mentre durant la conversa només ha passat dos vehicles institucionals: un del consistori de València i un altre de la Comunitat de Madrid. El lema del "poble salva el poble" s'ha convertit en la radiografia dels pobles devastats per la DANA, en l'agraïment dels afectats als voluntaris i el seu malestar amb els governants.
Des del barri de la Torre, a València