"Ara n'hi ha molts que es dediquen a fer la puta i el Ramoneda" deia, fa poc, Ramón de España en un debat organitzat per UPyD a Catalunya al qual van tenir l'amabilitat de convidar-me. El sarcasme anava dirigit contra l'allunyament d'un sector important dels intel·lectuals progressistes, més o menys arrenglerats amb el maragallisme, respecte a l'ortodòxia del PSC. El mateix De España recordava, malenconiosament, aquells temps en què tot era esquerra i dreta i la qüestió nacional es podia despatxar des de l'autoatorgada superioritat moral de l'antipujolisme. Ara, però, els temps han canviat i la mampara progre ja no permet amagar-s'hi. "Doncs sí, sóc un unionista", va dir finalment. Les cartes al damunt de la taula.

Però l'honradesa intel·lectual de Ramon de España no és la regla general entre els cercles periodístics i d'influència del seu entorn tradicional. Per això un centenar de firmes van fer públic ahir un manifest que es mou entre la covardia i la demagògia, que evita definir-se com a unionista o espanyolista i arriba a la poquíssima vergonya d'insinuar que la independència aniria en contra "particularment dels sectors més humils i vulnerables".

El manifest no té més valor que el que es pugui desprendre de la fidelitat a Nicaragua. Perquè si el federalisme no fos vulgar espanyolisme aquest manifest estaria redactat en castellà i ells mateixos s'haurien encarregat de posar-hi a sota la firma de 100 intel·lectuals madrilenys. Ni cas a Madrid, irrellevants a Barcelona. Destí cruel dels qui ho havien estat tot.