Aquest dimecres, el president de la Generalitat, Salvador Illa, serà rebut per Felip VI a la Zarzuela, en la que serà una nova imatge de la "normalització" institucional que sembla que és un dels segells que el líder del PSC vol imprimir al seu mandat. Refer ponts amb la Corona sembla un dels objectius estratègics que busca el nou Govern, seguint en això el camí iniciat per les elits econòmiques.
El "reencontre" entre la Generalitat i el monarca ja es va escenificar el 29 d'agost passat. Va ser amb motiu de la inauguració de la 37 edició de la Copa Amèrica, celebrada al Museu Marítim. Aleshores, Illa i Felip VI van mostrar-se relaxats i somrients. Dins del que és la política de gestos, sovint utilitzats per un poder moderador que té pocs recursos més enllà dels simbòlics, Felip VI va expressar de manera explícita la seva felicitació "especial" a Illa. No va passar desapercebut a ningú.
El poder econòmic, el més palatí
Les relacions entre la monarquia espanyola i la societat civil catalana sempre s'han caracteritzat per la complexitat i la distància. Ja va ser així durant el regnat d'Alfons XIII, besavi de l'actual monarca. S'explica d'ell que en una visita a Barcelona amb motiu de l'Exposició del 1929, amb l'aleshores president del govern, el dictador Primo de Rivera, va dir: "Quantes banderes catalanes que hi ha!". La campanya perquè els balcons lluïssin banderes espanyoles va fracassar. La majoria no mostraven cap senyera i el rei ho va entendre: "On no hi ha bandera espanyola n'hi ha una de catalana".
Des que va ser designat successor de Franco, el príncep Joan Carles de Borbó va mantenir alguns contactes amb figures de la burgesia catalana. Tampoc era fàcil: un nucli històric restava fidel al pare del príncep, Joan de Borbó, exiliat a Portugal, i veia el jove hereu com un titella del dictador. Però alguns dirigents del Cercle d'Economia, com Joan Mas Cantí, van mantenir trobades amb ell al Club Nàutic, amb la voluntat d'influir sobre el príncep de cara a un futur en què s'havia de produir la modernització anhelada. La primera abans fins i tot que fos designat príncep, el 1969.
Mas Cantí, que ha fet 95 anys, però conserva el cap clar, recorda les trobades al Club Nàutic des dels anys 60: "Els primers contactes es van fer a través d'una figura avui oblidada però molt influent aleshores, Santiago Cruylles, soci del Cercle i sotssecretari a Madrid". Pel Cercle, defensor de la modernització econòmica i política, i de la trobada amb Europa, Joan Carles de Borbó era la carta a jugar i calia influir-hi.
Des del Cercle, es van mantenir els contactes, sempre discrets, fins i tot després que el príncep accedís al tron. És interessant recordar aquí els qui van ser els senadors reials designats personalment pel monarca el 1977, un fet que ja no es va repetir. Dels 41 nomenats, hi havia el degà dels advocats espanyols, Antonio Pedrol Rius, un home del règim que va evolucionar; un intel·lectual alineat amb el franquisme, Martí de Riquer; el futur alcalde de Barcelona Socias Humbert, així com un líder empresarial rellevant com Andreu Ribera Rovira i un catalanista històric i antifranquista, Maurici Serrahima. La designació d'ell demostra, d'alguna manera, que algun bon conseller tenia Joan Carles I.
Del primer encontre gèlid i el "joancarlisme" a la fredor
Més enllà dels ponts entre el monarca i un sector de l'elit catalana, el fil entre Corona i societat catalana no podia ser més estret. El primer viatge del rei a Catalunya, el gener del 1976, es va produir en un clima gèlid, amb el monarca envoltat encara pels jerarques franquistes. Després, l'evolució política va generar, si no un clima càlid, sí un cert pragmatisme. Quan el retorn de la Generalitat el 1977, sembla que la trobada entre Josep Tarradellas i el rei va ser molt més fàcil que la reunió amb Adolfo Suárez. L'actitud del rei el 23-F el va legitimar davant l'Espanya democràtica, però va tenir menys impacte en una Catalunya sempre més "laica" des del punt de vista monàrquic.
Amb tot, cert joancarlisme va funcionar. Quan el príncep Felip va jurar la Constitució a l'edat de 18 anys, el 1986, hi eren presents al Congrés els presidents Jordi Pujol i Tarradellas, a banda de Santiago Carrillo i els bascos José Antonio Ardanza i Juan Mari Bandrés.
Davant una dreta espanyola que, amb José María Aznar, va experimentar una involució manifesta, encara la figura del rei conservava la imatge d'algú més dúctil. Una actitud simbolitzada per la frase que va explicar l'aleshores president del Parlament, Ernest Benach, durant els anys tripartits i les difícils relacions amb la Moncloa: "Però parlant la gent s'entén, no?". Després, la corrua d'escàndols que van empastifar el regnat de l'emèrit va allunyar la Corona i la societat catalana. El 2014, el rei abdica i Felip VIpuja al tron. Però no es produeixen retrobades significatives. Quan el procés arriba al moment crític de la tardor del 2017, la fredor és enorme entre la Zarzuela i Catalunya.
La decepció del 3 d'octubre
El discurs del monarca el 3-O va trencar els ponts, que no s'han recuperat des d'aleshores. Això malgrat que sí que el rei ha estat acollit en cenacles empresarials, com sempre ha succeït. Aquell octubre també es va evidenciar l'intent d'un sector sensible, segurament el més intel·ligent de la burgesia catalana, que va fer diversos esforços per evitar la trencadissa, fins i tot pressionant per una trobada entre Felip VI i els presidents Mariano Rajoy i Carles Puigdemont. Com explica David Madí en el seu darrer llibre, van ser figures com Gonzalo Rodés, Marian Puig o Joaquim Coello. Per molts d'ells, el discurs reial va ser decebedor i va deixar sense marge els qui albiraven per una tercera via.
Un dels empresaris que va participar en aquests intents d'evitar el xoc de trens, Joaquim Coello, assegura a Nació que "és evident que el 3-O el rei no va ser neutre ni va fer una tasca pacificadora" i subratlla el fet que mai se sol preguntar per la forma de govern a les enquestes: "Se sap que Suárez va decidir no plantejar aquest tema de monarquia o república per evitar cap esquinçament. No fos cas que passés com a Itàlia el 1946, quan es va proclamar la República després d'un referèndum". Per Coello, amb tot, "tenim problemes molt més greus que aquest i el que toca és que la presència del rei sigui discreta per evitar aquest tipus de desencontres".
Amb Quim Torra el president i el Govern es van esborrar dels actes organitzats per la Casa Reial a Catalunya. Amb Pere Aragonès aquesta posició es va matisar, amb protocol·làries encaixades de mans entre el president i el monarca en les Jornades del Cercle d'Economia, per exemple, una entitat que d'una manera o altra hi és sempre. Però el clima no es recuperaria. Si en la jura de Felip VI com a hereu hi era tothom, en el d'Elionor, el 31 d'octubre del 2023, el buit per part de la Generalitat va ser total.
Ara, el president Illa ha reprès la via de la "normalitat reial". Però la monarquia és una causa sense gaire defensors a la societat catalana. Per trobar-ne, cal anar als sectors conservadors de l'upper Diagonal. El financer Alejandro López-Fonta no amaga el seu monarquisme: "Malgrat que a molts els sembla una institució arcaica, la Corona simbolitza la integració dels pobles d'Espanya. I no oblidem que el rei d'Espanya ho és perquè és comte de Barcelona, i no a l'inrevés".
López-Fonta creu que el prestigi de la monarquia dependrà de com la percebin les joves generacions. Sí que puntualitza que la solidesa de la institució necessita la "dignitat amb què actua el rei". Però del que està convençut és que "el 3 d'octubre es diluirà en el temps". També Mas Cantí, que es defineix com a catalanista, però no independentista ("Vicens ja va deixar clar que som una nació"), defensa el paper del monarca: "El 3 d'octubre no va ser una declaració contra Catalunya, sinó la defensa de la cohesió de l'Estat, que era la seva obligació". "Felip VI és el rei més preparat que podem tenir perquè, a diferència del seu pare, sap el que el rei no pot fer", sentencia.