06
de novembre
de
2022, 09:43
Actualitzat:
07
de novembre,
12:12h
Gerard Esteva (Barcelona, 1984) acumula una llarga trajectòria en el teixit esportiu del país. Va ser president de la Federació Catalana de Vela i fa temps que pilota la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC), que acaba de celebrar la Setmana catalana de l'esport, un projecte amb arrels anteriors a la Guerra Civil. En aquesta entrevista amb NacióDigital, Esteva demana al Govern i als partits catalans amb representació al Congrés que avancin, per la via dels fets, en el reconeixement internacional de les seleccions catalanes, i recorda que és el PNB qui pot aconseguir més progressos, arran d'una esmena al Congrés a la llei de l'esport avalada pel PSOE.
El dirigent federatiu, que considera que la carpeta de les seleccions hauria d'haver format part de l'agenda de la taula de diàleg, també s'endinsa en l'anàlisi del moment de Barcelona. Amb un discurs crític amb la gestió d'Ada Colau -va liderar la protesta de la tardor passada a la plaça de Sant Jaume contra la líder dels comuns-, Esteva atribueix a l'alcaldessa el fracàs últim de la candidatura dels Jocs Olímpics d'Hivern i lamenta que no se sumés al projecte de la Copa Amèrica de vela fins que va estar segellat.
- La UFEC ha recuperat la Setmana catalana de l'esport, un esdeveniment de referència per visibilitzar l'esport català, a través de les seleccions catalanes. És una vella iniciativa, que havia celebrat l'última edició el 1935.
- Estem molt satisfets d'haver-la recuperat. Aquesta era una iniciativa de Pompeu Fabra, que va ser el nostre primer president i el primer organitzador de la Setmana catalana de l'esport, perquè ell entenia que la millor manera d'arribar a qualsevol casa era per la via de l'esport. El 1935 es va donar valor a tot el significat que tenia l'esport. I el nostre objectiu, ara, era la popularització de les diferents modalitats esportives i, a la vegada, posar en valor les seleccions catalanes, que en els últims anys ho hem pogut fer menys. Un tercer objectiu era fer realitat la frase "del nostre món és el món". El més important no és ser els millors en tot, que ja ho som en moltes disciplines, sinó que els millors del món vinguin a casa nostra. Més de 25 països van participar a la Setmana catalana de l'esport. Ens sembla un èxit absolut.
- Té la sensació que, tot i aquests esforços, projectes com el de la Setmana encara no tenen prou transcendència? La notorietat que tenien les seleccions catalanes fa gairebé 20 anys, amb partits al Camp Nou contra el Brasil o de bàsquet al Sant Jordi amb estrelles de l'NBA, remet al passat.
- Sí, i tot això també és fruit del context polític que ens acompanya, de la desinflada global d'autoestima que Catalunya pateix. Nosaltres el que volem és treballar des de la base. Per això hem recuperat la Setmana i ens agradaria continuar-la fent, per incrementar l'adhesió popular a les seleccions catalanes, no només de futbol i bàsquet, i tornar a recobrar la força, independentment del que faci la política i de com esdevingui el futur del nostre país, per aconseguir aquest reconeixement internacional de l'esport català. En el cas d'algunes federacions, aquest reconeixement ja s'ha aconseguit. De les 71 federacions, 14 ja estan reconegudes internacionalment.
En el tancament de la Setmana em vaig remetre a la teoria del talking dogs. Si descobrim que hi ha un gos que parla, això vol dir que els gossos poden parlar. Per tant, si tenim una federació reconeguda internacionalment, això vol dir que les federacions poden ser reconegudes internacionalment. Com que ja en tenim 14, sabem que és possible si hi ha una estratègia conjunta, amb el Govern i els clubs, a més d'un suport popular que ens empenyi cap a aquest objectiu.
- Vostè repeteix que han posicionat la UFEC com un "agent social indispensable per al país". Com es concreta?
- Creiem que el quart pilar de l'estat del benestar és l'esport. I, sobretot, l'esport vertebrat en el si de les entitats sense ànim de lucre. Per tant, parlem d'associacions, clubs i federacions. I quin és el paraigua? La Unió d'Esports de Catalunya, que agrupa consells esportius i federacions, una mena de tercer sector esportiu. És un pilar fonamental, que agrupa aquesta societat civil non profit del país. És imprescindible que la societat civil sigui independent dels poders públics, tingui criteri i pugui auditar. És important que la UFEC pugui tenir una idea de com ha d'esdevenir la societat, de la mateixa manera que s'espera el mateix de les patronals, els sindicats o les entitats socials. No dic que s'hagi d'aixecar la veu per fer oposició al Govern, sinó que s'aixequi la veu per fer construcció de país.
- La UFEC té capacitat per actuar al marge dels poders públics? Tenen en marxa grans projectes, com el de la Setmana, que estan finançats en un 68% pel Govern, amb una aportació de 850.000 euros.
- Sí. Aquesta font de finançament es limita a projectes concrets. El nostre pressupost és molt més elevat. Nosaltres tenim una universitat, tenim instal·lacions esportives que no reben finançament públic i tenim una estructura d'assegurança també sense subvenció pública. Són tres grans àmbits de gestió en què no rebem cap euro públic. De fet, el nostre pressupost, amb la consolidació d'aquestes tres àrees, se situaria a l'entorn dels 30 milions d'euros. És cert que rebem recursos per grans projectes, però no és de forma discrecional sinó perquè som un agent reconegut per llei. No estem subjectes al finançament del Govern, per bé que sigui una part important per desenvolupar determinades iniciatives.
El dirigent federatiu, que considera que la carpeta de les seleccions hauria d'haver format part de l'agenda de la taula de diàleg, també s'endinsa en l'anàlisi del moment de Barcelona. Amb un discurs crític amb la gestió d'Ada Colau -va liderar la protesta de la tardor passada a la plaça de Sant Jaume contra la líder dels comuns-, Esteva atribueix a l'alcaldessa el fracàs últim de la candidatura dels Jocs Olímpics d'Hivern i lamenta que no se sumés al projecte de la Copa Amèrica de vela fins que va estar segellat.
- La UFEC ha recuperat la Setmana catalana de l'esport, un esdeveniment de referència per visibilitzar l'esport català, a través de les seleccions catalanes. És una vella iniciativa, que havia celebrat l'última edició el 1935.
- Estem molt satisfets d'haver-la recuperat. Aquesta era una iniciativa de Pompeu Fabra, que va ser el nostre primer president i el primer organitzador de la Setmana catalana de l'esport, perquè ell entenia que la millor manera d'arribar a qualsevol casa era per la via de l'esport. El 1935 es va donar valor a tot el significat que tenia l'esport. I el nostre objectiu, ara, era la popularització de les diferents modalitats esportives i, a la vegada, posar en valor les seleccions catalanes, que en els últims anys ho hem pogut fer menys. Un tercer objectiu era fer realitat la frase "del nostre món és el món". El més important no és ser els millors en tot, que ja ho som en moltes disciplines, sinó que els millors del món vinguin a casa nostra. Més de 25 països van participar a la Setmana catalana de l'esport. Ens sembla un èxit absolut.
- Té la sensació que, tot i aquests esforços, projectes com el de la Setmana encara no tenen prou transcendència? La notorietat que tenien les seleccions catalanes fa gairebé 20 anys, amb partits al Camp Nou contra el Brasil o de bàsquet al Sant Jordi amb estrelles de l'NBA, remet al passat.
- Sí, i tot això també és fruit del context polític que ens acompanya, de la desinflada global d'autoestima que Catalunya pateix. Nosaltres el que volem és treballar des de la base. Per això hem recuperat la Setmana i ens agradaria continuar-la fent, per incrementar l'adhesió popular a les seleccions catalanes, no només de futbol i bàsquet, i tornar a recobrar la força, independentment del que faci la política i de com esdevingui el futur del nostre país, per aconseguir aquest reconeixement internacional de l'esport català. En el cas d'algunes federacions, aquest reconeixement ja s'ha aconseguit. De les 71 federacions, 14 ja estan reconegudes internacionalment.
"El moment de les seleccions també és fruit del context polític que ens acompanya, de la desinflada global d'autoestima que Catalunya pateix"
En el tancament de la Setmana em vaig remetre a la teoria del talking dogs. Si descobrim que hi ha un gos que parla, això vol dir que els gossos poden parlar. Per tant, si tenim una federació reconeguda internacionalment, això vol dir que les federacions poden ser reconegudes internacionalment. Com que ja en tenim 14, sabem que és possible si hi ha una estratègia conjunta, amb el Govern i els clubs, a més d'un suport popular que ens empenyi cap a aquest objectiu.
- Vostè repeteix que han posicionat la UFEC com un "agent social indispensable per al país". Com es concreta?
- Creiem que el quart pilar de l'estat del benestar és l'esport. I, sobretot, l'esport vertebrat en el si de les entitats sense ànim de lucre. Per tant, parlem d'associacions, clubs i federacions. I quin és el paraigua? La Unió d'Esports de Catalunya, que agrupa consells esportius i federacions, una mena de tercer sector esportiu. És un pilar fonamental, que agrupa aquesta societat civil non profit del país. És imprescindible que la societat civil sigui independent dels poders públics, tingui criteri i pugui auditar. És important que la UFEC pugui tenir una idea de com ha d'esdevenir la societat, de la mateixa manera que s'espera el mateix de les patronals, els sindicats o les entitats socials. No dic que s'hagi d'aixecar la veu per fer oposició al Govern, sinó que s'aixequi la veu per fer construcció de país.
- La UFEC té capacitat per actuar al marge dels poders públics? Tenen en marxa grans projectes, com el de la Setmana, que estan finançats en un 68% pel Govern, amb una aportació de 850.000 euros.
- Sí. Aquesta font de finançament es limita a projectes concrets. El nostre pressupost és molt més elevat. Nosaltres tenim una universitat, tenim instal·lacions esportives que no reben finançament públic i tenim una estructura d'assegurança també sense subvenció pública. Són tres grans àmbits de gestió en què no rebem cap euro públic. De fet, el nostre pressupost, amb la consolidació d'aquestes tres àrees, se situaria a l'entorn dels 30 milions d'euros. És cert que rebem recursos per grans projectes, però no és de forma discrecional sinó perquè som un agent reconegut per llei. No estem subjectes al finançament del Govern, per bé que sigui una part important per desenvolupar determinades iniciatives.
El president de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC), Gerard Esteva. Foto: Adrià Costa
- La nova llei de l’esport, en tràmit al Congrés, és un oportunitat. Els moviments dels partits bascos, com el PNB, pot facilitar el reconeixement de federacions d'esports amb "especial arrelament al territori". Quin impacte podria tenir el nou marc legal a Catalunya, per al possible reconeixement de les seleccions esportives catalanes?
- Això és molt important, per diverses raons. La primera, perquè tenim un partit polític, el PNB, que defensa el que nosaltres estem dient des de fa molt de temps. Els bascos ens defensen en les nostres reivindicacions. Segon, el fet d'introduir aquesta escletxa legal en el reconeixement internacional ens dona una oportunitat en molts esports que tenen un clar arrelament històric i en els quals hem estat membres fundadors de federacions internacionals. Si hi ha voluntat per part de les federacions i de les administracions, podem tornar a tenir aquest reconeixement internacional.
- En l'hoquei patins, per exemple?
- En l'hoquei patins o el rugbi. En el rugbi vam ser membres fundadors de la federació internacional. Per què no podem ser reconeguts internacionalment? El canvi normatiu no és el tot, però és un primer pas per continuar creixent en aquest reconeixement.
- Deia que "els bascos ens defensen en les nostres reivindicacions". Els catalans no?
- No han aconseguit res i no han plantejat res al govern espanyol. Nosaltres ho hem sol·licitat als diferents partits polítics i no semblat que sigui una prioritat. Continuarem insistint, perquè treballin en aquesta línia.
- Se sent desemparat?
- No és que ens sentim desemparats. Des del punt de vista de la reivindicació de les seleccions nacionals, els bascos s'ho creuen i ho exerceixen. I aquí potser ens ho creiem, però si aquest desig no va acompanyat d'accions concretes no té un efecte pràctic. Els bascos sí que aconsegueixen efectes pràctics, no només en el cas de l'esport, perquè tenim molts altres exemples.
- Ha estat molt crític amb el Govern de la Generalitat i el fet que el reconeixement de les seleccions catalanes no hagi estat objecte de negociació de la taula de diàleg fins ara.
- Aquesta és una de les coses que vam sol·licitar en la primera reunió que vam mantenir amb aquest Govern de la Generalitat. Els vam plantejar que situar les seleccions catalanes a la taula de diàleg seria un pas per enfortir la reivindicació. Es va considerar que no era una prioritat i per això no s'ha defensat. D'aquí que digui que els bascos ho han introduït en la negociació, dels pressupostos i de la llei de l'esport. I nosaltres estem satisfets que hagin aconseguit aquesta primera escletxa, que no ens aporta una resposta a tots els nostres casos però si que ens permet fer un pas en el reconeixement internacional.
- Vostè confia que, si la taula de diàleg té recorregut, el reconeixement de les seleccions catalanes acabi convertint-se en una de les carpetes de la negociació?
- La meva obligació és continuar insistint en els poders públics amb responsabilitats al Govern de la Generalitat i representació al Congrés perquè treballin en aquesta línia. Des d'un punt de vista filosòfic poden compartir-ho, ara falta aquesta empenta perquè passem del dit al fet.
- Quin pas consideraria que seria ambiciós en aquest terreny?
- Hi hauria d'haver un acord amb l'estat espanyol en què el govern es comprometés a no boicotejar el reconeixement de les seleccions nacionals catalanes que vulguin esdevenir reconegudes a nivell internacional. Només amb aquest compromís, ja n'hi ha prou. Perquè hi ha algunes federacions internacionals que sí que prohibeixen el reconeixement si no ets un estat, però hi ha moltes federacions esportives internacionals que això no ho prohibeixen. I ens trobem amb el tap diplomàtic de l'estat espanyol, que ens impedeix accedir a aquest reconeixement. Aquesta és la tasca que els polítics han de fer. Nosaltres podem lluitar en aquesta línia, el que no podem fer és negociar amb el govern espanyol, perquè no és la nostra funció.
- Veu el context polític idoni per aconseguir-ho?
- A mi em sembla que és el moment ideal. Fa cinc anys érem en un escenari i ara ens trobem en un altre, en el qual es pot negociar amb l'Estat. El Govern de la Generalitat sempre ens trobarà al seu costat per treballar-hi.
- Li preguntava perquè, al principi de l'entrevista definia el moment polític com de "desinflada global d'autoestima".
- En termes socials, és evident. Venim de la crisi del 2012, de les retallades, de la pandèmia i ara ens trobem amb la crisi dels subministraments. A més a més, des del punt de vista polític, tots sabem on érem fa cinc anys i on som ara. Ningú pot estar massa satisfet del que hem fet tots plegats com a país. Sense situar-me en cap bàndol, tots plegats ho hem fet tot bastant malament. Sí que hi ha una desinflada global de la pertinença, del que som i del que volem ser. Hi ha mancances clares i la crispació es pot observar al carrer i en les discussions polítiques. Es produeix una falta de capacitat per assolir grans majories. Quan parlo de desinflada, em refereixo a tot això.
- En plena divisió independentista és més difícil predicar en favor del reconeixement de l'esport català?
- Em referiria més enllà del món independentista. La falta d'entesa és transversal entre tots els partits. I això ho fa tot més complicat. Nosaltres hem intentat fer pedagogia. Catalunya ha d'esportivitzar la política. I ens anirà tot millor.
- El que no s'ha concretat és la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern. Massa oposició dins i fora de Catalunya?
- La meva lectura és que hi ha hagut una falta de lideratge de Barcelona. L'origen de la candidatura es remunta fins a l'alcalde Hereu. L'alcalde Trias va estar a punt de completar-ho per al 2026, però es va posposar fins al 2030. Quan l'alcaldessa Colau va accedir al càrrec, ho va deixar de liderar. La candidatura va passar a mans de la Generalitat i aquí es va complicar. El problema no és que ho liderés la Generalitat. Les candidatures olímpiques les lideren les ciutats. Si Colau hagués entomat el repte de la candidatura, hi estaríem treballant tots, sense oposició ni complexos. Hauríem fet una candidatura innovadora, ecològica, sostenible i amb capacitat de connectar Barcelona amb el Pirineu, que és una assignatura pendent.
- Si no se'n van sortir Hereu ni Trias, per què és culpa de Colau?
- Sí que se'n van sortir.
- Però la candidatura no va veure la llum.
- Ells la van treballar. Les candidatures olímpiques tenen un recorregut que és llarg. L'alcalde Hereu no va tenir temps per presentar-la. L'alcalde Trias va desenvolupar la candidatura, però va entendre que no es podia presentar per al 2026 i va situar l'horitzó al 2030. I l'alcaldessa Colau va ser qui va prendre la decisió de no fer el pas. I va ser aquesta manca de lideratge el que va fer punxar el projecte. Perquè, amb el pas a la Generalitat i el moment del procés, tot va canviar. I el Comitè Olímpic Espanyol ja va considerar que la candidatura havia de ser conjunta. Quan la pilota de vidre es començar a passar entre molts, s'acaba trencant. Sempre. Amb tanta pluralitat d'actors, el projecte va naufragar.
- Més enllà d'aquesta descripció, no hi té pes el rol que ha jugat l'Aragó o la contestació ciutadana a Catalunya?
- Les xarxes socials distorsionen molt quina és la voluntat de la població. També les manifestacions, que projecten una imatge que després no es tradueix en les eleccions. Per tant, com que no hi ha hagut cap consulta, no sabem quina era l'oposició a la candidatura i tampoc el suport que podia aglutinar. L'única enquesta que es va fer, que no deixa de ser una enquesta i la va organitzar el Govern, deia que tres de cada quatre catalans estaven a favor dels Jocs Olímpics d'Hivern. La contestació ciutadana i el paper de l'Aragó no van ser determinants. Les coses, quan no es lideren, es perden. Punt.
- El Govern sembla haver aparcat el projecte. Ha fet hibernar l'oficina dels Jocs Olímpics i la persona que n'era responsable ha passat a ser assessora de Presidència. Tot indica que la candidatura s'ha guardat al calaix.
- Sí, clarament. Si no hi ha voluntat política, no podem anar picant a la porta. Sempre ens hem manifestat a favor de la candidatura, però si no és una prioritat del Govern hi podem fer poc.
- Vostè s’ha significat en la vida política de Barcelona convertint-se en la cara de la plataforma Barcelona és imparable, de clara oposició a Ada Colau. Però no és un discurs tòpic, sense concrecions, el que diu que Barcelona ha perdut lideratge?
- Barcelona és imparable va ser una acció concreta que es va fer un any enrere. Va concretar-se en una manifestació a la plaça de Sant Jaume sense cap significació política. Vam fer una campanya activa en què es van posar elements objectius sobre la taula que evidenciaven que això no funcionava. Crèiem que Barcelona havia de canviar de rumb. Va ser una acció de societat civil no política. Em van acusar d'actuar amb una estratègia política al darrere i un any després s'ha pogut veure que no n'hi ha hagut. Dit això, cada sector que es va manifestar té una opinió sobre el que passa a Barcelona.
- Però quan promouen una manifestació d'un miler de persones, en què es demana la dimissió de Colau i se sosté que Barcelona no exerceix lideratge de capital, en quins fets objectius es basen?
- Nosaltres parlàvem, per exemple, de l'àmbit de seguretat. Em sembla que tothom és conscient que a Barcelona hi ha hagut un deteriorament de la seguretat. Hi ha dades contrastables que es poden analitzar.
- The Economist feia un llistat sobre seguretat i situava Barcelona en l'onzè lloc de capitals segures, per davant de Frankfurt, Munic o Londres.
- Mirem quina és la percepció sobre la seguretat i altres qüestions que es detalla en els diversos baròmetres municipals. En la carpeta de l'esport, des que depèn de Jaume Collboni, l'Ajuntament s'ha posat les piles. Quan depenia de la formació de Colau es van destruir coses que s'havien construït, com la projecció internacional de Barcelona com a marca esportiva. Això ens afecta directament. Analitzem també les partides pressupostàries en el cas de l'esport. Fins que els socialistes no han agafat les regnes, no anàvem bé.
- Vol dir que, per exemple, el fet que Barcelona sigui seu de la Copa Amèrica de vela és gràcies a les gestions de Collboni i no de Colau?
- Li puc assegurar que no és gràcies al lideratge de Colau que Barcelona té la Copa Amèrica. El món empresarial, Barcelona Global, la Generalitat, el Port de Barcelona i l'àrea de promoció econòmica de l'Ajuntament de Barcelona van treballar durant molts mesos amb discreció per aconseguir-ho, i no va ser fins al darrer moment que Colau va haver de decidir si s'hi sumava. Això evidencia que no ho va liderar l'alcaldessa. És un exemple més del que deia abans. Ho vam salvar pel lideratge de Collboni.
- Es pot continuar funcionant a base d'un model de grans esdeveniments?
- És imprescindible que el model de grans esdeveniments vingui acompanyat del treball de l'esport base. Si es fa així, sí que val la pena. Si fas la Copa Amèrica de vela i això et permet visualitzar, per exemple, la tasca que està fent el Club Patí Vela al Port Olímpic, el camí és productiu. Si aconsegueixes fer un centre d'esports nàutics de debò, en què les escoles de la ciutat puguin provar la vela, el gran esdeveniment haurà servit. Si només val perquè l'organitzador en tregui un benefici econòmic, hi estem radicalment en contra. Els bons esdeveniments van de bracet del sector, les entitats i l'esport base.
- Se sent més proper al model de ciutat que va projectar l'alcalde Trias o al projecte d’Ernest Maragall, alcaldable d'ERC?
- Desconec el detall dels models.
- No hi ha fet un capbussada, tenint en compte que sí que ha examinat al detall l'actuació de l'alcaldessa Colau?
- Encara no he analitzat en profunditat el que em demana. Ara bé, li puc dir que els he votat a tots dos.
- El veurem en alguna llista electoral a les municipals?
- No. Seguríssim.
- Això és molt important, per diverses raons. La primera, perquè tenim un partit polític, el PNB, que defensa el que nosaltres estem dient des de fa molt de temps. Els bascos ens defensen en les nostres reivindicacions. Segon, el fet d'introduir aquesta escletxa legal en el reconeixement internacional ens dona una oportunitat en molts esports que tenen un clar arrelament històric i en els quals hem estat membres fundadors de federacions internacionals. Si hi ha voluntat per part de les federacions i de les administracions, podem tornar a tenir aquest reconeixement internacional.
- En l'hoquei patins, per exemple?
- En l'hoquei patins o el rugbi. En el rugbi vam ser membres fundadors de la federació internacional. Per què no podem ser reconeguts internacionalment? El canvi normatiu no és el tot, però és un primer pas per continuar creixent en aquest reconeixement.
- Deia que "els bascos ens defensen en les nostres reivindicacions". Els catalans no?
- No han aconseguit res i no han plantejat res al govern espanyol. Nosaltres ho hem sol·licitat als diferents partits polítics i no semblat que sigui una prioritat. Continuarem insistint, perquè treballin en aquesta línia.
"Seleccions catalanes? Els partits catalans no han aconseguit res i no han plantejat res al govern espanyol"
- Se sent desemparat?
- No és que ens sentim desemparats. Des del punt de vista de la reivindicació de les seleccions nacionals, els bascos s'ho creuen i ho exerceixen. I aquí potser ens ho creiem, però si aquest desig no va acompanyat d'accions concretes no té un efecte pràctic. Els bascos sí que aconsegueixen efectes pràctics, no només en el cas de l'esport, perquè tenim molts altres exemples.
Gerard Esteva, durant la conversa a la redacció de NacióDigital. Foto: Adrià Costa
- Ha estat molt crític amb el Govern de la Generalitat i el fet que el reconeixement de les seleccions catalanes no hagi estat objecte de negociació de la taula de diàleg fins ara.
- Aquesta és una de les coses que vam sol·licitar en la primera reunió que vam mantenir amb aquest Govern de la Generalitat. Els vam plantejar que situar les seleccions catalanes a la taula de diàleg seria un pas per enfortir la reivindicació. Es va considerar que no era una prioritat i per això no s'ha defensat. D'aquí que digui que els bascos ho han introduït en la negociació, dels pressupostos i de la llei de l'esport. I nosaltres estem satisfets que hagin aconseguit aquesta primera escletxa, que no ens aporta una resposta a tots els nostres casos però si que ens permet fer un pas en el reconeixement internacional.
- Vostè confia que, si la taula de diàleg té recorregut, el reconeixement de les seleccions catalanes acabi convertint-se en una de les carpetes de la negociació?
- La meva obligació és continuar insistint en els poders públics amb responsabilitats al Govern de la Generalitat i representació al Congrés perquè treballin en aquesta línia. Des d'un punt de vista filosòfic poden compartir-ho, ara falta aquesta empenta perquè passem del dit al fet.
"Hi hauria d'haver un acord amb l'estat espanyol en què el govern es comprometés a no boicotejar el reconeixement de les seleccions nacionals catalanes que vulguin esdevenir reconegudes a nivell internacional"
- Quin pas consideraria que seria ambiciós en aquest terreny?
- Hi hauria d'haver un acord amb l'estat espanyol en què el govern es comprometés a no boicotejar el reconeixement de les seleccions nacionals catalanes que vulguin esdevenir reconegudes a nivell internacional. Només amb aquest compromís, ja n'hi ha prou. Perquè hi ha algunes federacions internacionals que sí que prohibeixen el reconeixement si no ets un estat, però hi ha moltes federacions esportives internacionals que això no ho prohibeixen. I ens trobem amb el tap diplomàtic de l'estat espanyol, que ens impedeix accedir a aquest reconeixement. Aquesta és la tasca que els polítics han de fer. Nosaltres podem lluitar en aquesta línia, el que no podem fer és negociar amb el govern espanyol, perquè no és la nostra funció.
- Veu el context polític idoni per aconseguir-ho?
- A mi em sembla que és el moment ideal. Fa cinc anys érem en un escenari i ara ens trobem en un altre, en el qual es pot negociar amb l'Estat. El Govern de la Generalitat sempre ens trobarà al seu costat per treballar-hi.
- Li preguntava perquè, al principi de l'entrevista definia el moment polític com de "desinflada global d'autoestima".
- En termes socials, és evident. Venim de la crisi del 2012, de les retallades, de la pandèmia i ara ens trobem amb la crisi dels subministraments. A més a més, des del punt de vista polític, tots sabem on érem fa cinc anys i on som ara. Ningú pot estar massa satisfet del que hem fet tots plegats com a país. Sense situar-me en cap bàndol, tots plegats ho hem fet tot bastant malament. Sí que hi ha una desinflada global de la pertinença, del que som i del que volem ser. Hi ha mancances clares i la crispació es pot observar al carrer i en les discussions polítiques. Es produeix una falta de capacitat per assolir grans majories. Quan parlo de desinflada, em refereixo a tot això.
- En plena divisió independentista és més difícil predicar en favor del reconeixement de l'esport català?
- Em referiria més enllà del món independentista. La falta d'entesa és transversal entre tots els partits. I això ho fa tot més complicat. Nosaltres hem intentat fer pedagogia. Catalunya ha d'esportivitzar la política. I ens anirà tot millor.
Esteva manté que Barcelona no va assumir el rol que li pertocava amb els Jocs d'Hivern. Foto: Adrià Costa
- El que no s'ha concretat és la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern. Massa oposició dins i fora de Catalunya?
- La meva lectura és que hi ha hagut una falta de lideratge de Barcelona. L'origen de la candidatura es remunta fins a l'alcalde Hereu. L'alcalde Trias va estar a punt de completar-ho per al 2026, però es va posposar fins al 2030. Quan l'alcaldessa Colau va accedir al càrrec, ho va deixar de liderar. La candidatura va passar a mans de la Generalitat i aquí es va complicar. El problema no és que ho liderés la Generalitat. Les candidatures olímpiques les lideren les ciutats. Si Colau hagués entomat el repte de la candidatura, hi estaríem treballant tots, sense oposició ni complexos. Hauríem fet una candidatura innovadora, ecològica, sostenible i amb capacitat de connectar Barcelona amb el Pirineu, que és una assignatura pendent.
"La contestació ciutadana i el paper de l'Aragó no van ser determinants en el resultat de la candidatura dels Jocs d'Hivern. Les coses, quan no es lideren, es perden"
- Si no se'n van sortir Hereu ni Trias, per què és culpa de Colau?
- Sí que se'n van sortir.
- Però la candidatura no va veure la llum.
- Ells la van treballar. Les candidatures olímpiques tenen un recorregut que és llarg. L'alcalde Hereu no va tenir temps per presentar-la. L'alcalde Trias va desenvolupar la candidatura, però va entendre que no es podia presentar per al 2026 i va situar l'horitzó al 2030. I l'alcaldessa Colau va ser qui va prendre la decisió de no fer el pas. I va ser aquesta manca de lideratge el que va fer punxar el projecte. Perquè, amb el pas a la Generalitat i el moment del procés, tot va canviar. I el Comitè Olímpic Espanyol ja va considerar que la candidatura havia de ser conjunta. Quan la pilota de vidre es començar a passar entre molts, s'acaba trencant. Sempre. Amb tanta pluralitat d'actors, el projecte va naufragar.
- Més enllà d'aquesta descripció, no hi té pes el rol que ha jugat l'Aragó o la contestació ciutadana a Catalunya?
- Les xarxes socials distorsionen molt quina és la voluntat de la població. També les manifestacions, que projecten una imatge que després no es tradueix en les eleccions. Per tant, com que no hi ha hagut cap consulta, no sabem quina era l'oposició a la candidatura i tampoc el suport que podia aglutinar. L'única enquesta que es va fer, que no deixa de ser una enquesta i la va organitzar el Govern, deia que tres de cada quatre catalans estaven a favor dels Jocs Olímpics d'Hivern. La contestació ciutadana i el paper de l'Aragó no van ser determinants. Les coses, quan no es lideren, es perden. Punt.
- El Govern sembla haver aparcat el projecte. Ha fet hibernar l'oficina dels Jocs Olímpics i la persona que n'era responsable ha passat a ser assessora de Presidència. Tot indica que la candidatura s'ha guardat al calaix.
- Sí, clarament. Si no hi ha voluntat política, no podem anar picant a la porta. Sempre ens hem manifestat a favor de la candidatura, però si no és una prioritat del Govern hi podem fer poc.
El president de la UFEC sosté que a la capital catalana li manca lideratge. Foto: Adrià Costa
- Vostè s’ha significat en la vida política de Barcelona convertint-se en la cara de la plataforma Barcelona és imparable, de clara oposició a Ada Colau. Però no és un discurs tòpic, sense concrecions, el que diu que Barcelona ha perdut lideratge?
- Barcelona és imparable va ser una acció concreta que es va fer un any enrere. Va concretar-se en una manifestació a la plaça de Sant Jaume sense cap significació política. Vam fer una campanya activa en què es van posar elements objectius sobre la taula que evidenciaven que això no funcionava. Crèiem que Barcelona havia de canviar de rumb. Va ser una acció de societat civil no política. Em van acusar d'actuar amb una estratègia política al darrere i un any després s'ha pogut veure que no n'hi ha hagut. Dit això, cada sector que es va manifestar té una opinió sobre el que passa a Barcelona.
- Però quan promouen una manifestació d'un miler de persones, en què es demana la dimissió de Colau i se sosté que Barcelona no exerceix lideratge de capital, en quins fets objectius es basen?
- Nosaltres parlàvem, per exemple, de l'àmbit de seguretat. Em sembla que tothom és conscient que a Barcelona hi ha hagut un deteriorament de la seguretat. Hi ha dades contrastables que es poden analitzar.
- The Economist feia un llistat sobre seguretat i situava Barcelona en l'onzè lloc de capitals segures, per davant de Frankfurt, Munic o Londres.
- Mirem quina és la percepció sobre la seguretat i altres qüestions que es detalla en els diversos baròmetres municipals. En la carpeta de l'esport, des que depèn de Jaume Collboni, l'Ajuntament s'ha posat les piles. Quan depenia de la formació de Colau es van destruir coses que s'havien construït, com la projecció internacional de Barcelona com a marca esportiva. Això ens afecta directament. Analitzem també les partides pressupostàries en el cas de l'esport. Fins que els socialistes no han agafat les regnes, no anàvem bé.
"Que tinguem la Copa Amèrica a Barcelona no és gràcies al lideratge de Colau"
- Vol dir que, per exemple, el fet que Barcelona sigui seu de la Copa Amèrica de vela és gràcies a les gestions de Collboni i no de Colau?
- Li puc assegurar que no és gràcies al lideratge de Colau que Barcelona té la Copa Amèrica. El món empresarial, Barcelona Global, la Generalitat, el Port de Barcelona i l'àrea de promoció econòmica de l'Ajuntament de Barcelona van treballar durant molts mesos amb discreció per aconseguir-ho, i no va ser fins al darrer moment que Colau va haver de decidir si s'hi sumava. Això evidencia que no ho va liderar l'alcaldessa. És un exemple més del que deia abans. Ho vam salvar pel lideratge de Collboni.
Esteva presideix la UFEC i abans havia estat president de la Federació Catalana de Vela. Foto: Adrià Costa
- Es pot continuar funcionant a base d'un model de grans esdeveniments?
- És imprescindible que el model de grans esdeveniments vingui acompanyat del treball de l'esport base. Si es fa així, sí que val la pena. Si fas la Copa Amèrica de vela i això et permet visualitzar, per exemple, la tasca que està fent el Club Patí Vela al Port Olímpic, el camí és productiu. Si aconsegueixes fer un centre d'esports nàutics de debò, en què les escoles de la ciutat puguin provar la vela, el gran esdeveniment haurà servit. Si només val perquè l'organitzador en tregui un benefici econòmic, hi estem radicalment en contra. Els bons esdeveniments van de bracet del sector, les entitats i l'esport base.
- Se sent més proper al model de ciutat que va projectar l'alcalde Trias o al projecte d’Ernest Maragall, alcaldable d'ERC?
- Desconec el detall dels models.
- No hi ha fet un capbussada, tenint en compte que sí que ha examinat al detall l'actuació de l'alcaldessa Colau?
- Encara no he analitzat en profunditat el que em demana. Ara bé, li puc dir que els he votat a tots dos.
- El veurem en alguna llista electoral a les municipals?
- No. Seguríssim.