Carme Chacón deia, aquesta setmana, que a Artur Mas "no l'ha posat Guifré el Pilós, sinó la llei". Que és una manera de dir que Catalunya, com a subjecte polític, no és una nació antiga i legítima, sinó una simple creació de la Constitució del 78. Per contra, Felip de Borbó ha recorregut a l'Edat Mitjana justament per invocar raons semblants: legitimar el sistema institucional actualment vigent. Segons l'hereu espanyol, el Compromís de Casp va ser "una lliçó d'amplitud de mires i de generositat que els espanyols d'avui hem de saber aprofitar". Així que poques novetats, a Madrid agrada molt Ferran d'Antequera, no gaire Guifré el Pilós i no gens Jaume II el Dissortat.

Sigui com sigui, el fet és que l'estat espanyol, d'una manera o altra, no para de reconèixer, indirectament, la realitat de Catalunya com a antiga nació d'Europa. En constata el passat, d'una banda, i en remarca el futur cada vegada que reclama, amb insistència, que la Unió Europea digui que en un futur Espanya tindria la capacitat de fer fora els catalans de les institucions comunitàries i vetar-ne el reingrés.

Però, al contrari del que creu Carme Chacón, a Artur Mas, efectivament, l'ha posat Guifré el Pilós a través de la nació política que va crear. I també s'equivoca Felip de Borbó creient que el Compromís de Casp va castellanitzar definitivament Catalunya. A Catalunya, el passat i el futur qüestionen el present.