L'entrevista (o el que fos allò) de Jesús Hermida al rei d'Espanya defineix clarament l'essència del sistema espanyol. La transició de finals del setanta i principis dels vuitanta es va fer evitant qualsevol escletxa de transparència, amb els mitjans de comunicació aplicant una propaganda permanent i intensíssima i amb les cúpules dels partits i la jerarquia franquista pactant les quotes de poder de forma completament opaca. L'església catòlica, l'exèrcit i els tribunals, més els monopolis de l'estat i el conjunt de l'administració franquista van ganantir-se la continuïtat al vèrtex de la societat i, finalment, solucions com el café para todos van acabar de forçar-ne el resultat: Una democràcia autoritària i amb pocs controls. La mateixa entrevista de TVE va deixar clar que la televisió pública espanyola continua molt més pròxima al No-Do que a la BBC.

Però més significativa encara és aquesta histèria política a l'entorn del que la classe política madrilenya -monarca inclòs- considera "els valors de la transició". Així com a Catalunya el gruix de la societat reclama, amb urgència, un aprofundiment democràtic, a Madrid ahir mateix el director d'El Mundo cridava, una vegada més, a contenir qualsevol avenç ciutadà que vagi més enllà del que es va pactar just abans del cop d'estat del 81: "Hem de defensar amb fermesa i orgull el llegat de la Transició", escrivia Pedro J. en un editorial que podria haver publicat qualsevol diari de Madrid.

La ciutadania espanyola té un problema molt greu. La seva classe política els nega la majoria d'edat i passeja la foto fixa dels pactes de la Moncloa com una estampa que cura les demandes de llistes obertes, meritoriatge en els nomenaments, laïcitat, republicanisme o control dels partits. És a dir, justament les bases sobre les quals s'ha de construir el nou Estat Català.