Festa al CEIP Europa, de Salou. Foto: CEIP Europa.

El 29 i el 30 de setembre de 1993, un centenar de pares i alumnes provinents d’escoles de Salou, Vila-Seca i Tarragona van ocupar durant una hora el vestíbul de les escoles públiques de Salou, Europa i Santa Maria del Mar, cridant consignes contra la immersió lingüística i a favor d’una línia en castellà. La convocatòria l’havia fet l’associació Cadeca (Coordinadora de Afectados en Defensa del Castellano), creada a Tarragona pocs mesos abans. En aquelles concentracions s’aplegaven un centenar de famílies, tot i que només sis havien sol·licitat formalment que els seus fills fossin educats en espanyol en aquestes escoles.

La direcció dels dos centres educatius va garantir als sol·licitants que els nens de parvulari i cicle inicial –fins a segon d’EGB- rebrien atenció individualitzada i adaptacions curriculars, tal com havia indicat la Generalitat. La resposta no va convèncer els pares, que van presentar una denúncia contra els directors dels centres per “negar el dret constitucional a escolaritzar els seus fills en castellà”.

Pas enrere dels demandants

L’escola Europa va tenir dos alumnes de primer d’EGB que havien de ser atesos en espanyol. Els mestres no van permetre que la seva opció distorsionés l’ensenyament a l’aula: “Aquests dos alumnes tenien els mateixos llibres que els seus companys, però en castellà. Feien matemàtiques, ciències socials, ciències de la natura, etc, en castellà. Els mestres ensenyàvem en català, i quan ens dirigíem a ells ho fèiem en castellà, però ni de bon tros repetíem el que ja havíem dit, no podíem fer perdre temps a tots els alumnes. De fet, ells ens entenien perfectament en català. Això sí, el procés de lecto-escriptura els el vam haver de fer en castellà”, expliquen fonts d’aquesta escola.

Les comunicacions del centre amb aquestes dues famílies també van ser en castellà a partir d’aleshores. L’experiència aviat es va revelar negativa per als mateixos pares que havien sortit al carrer i havien denunciat la direcció de l’escola per no respectar els seus drets constitucionals. “Ells mateixos es van adonar que no tenia sentit el que estaven fent perquè els seus fills entenien perfectament el català i no tenien dificultats d’aprenentatge, i per contra, els havien conduit a una situació de segregació perjudicial. Tot allò ves va morir sol”, segons que explica una de les professores del centre.

A l’escola Santa Maria del Mar l’experiència va ser similar amb un parell d’alumnes a cicle inicial, mentre que a pàrvuls –avui P-3, P-4 i P-5- ni tan sols es va arribar a aplicar l’atenció especialitzada per a dos infants. “Vaig explicar a aquells pares que no hi havia problema, que jo faria la classe per a tots els nens en català, i que en acabar, em dirigiria als seus fills i els atendria en castellà. Aleshores em van dir que no volien que els seus fills fossin els darrers de la classe i que fossin diferents de la resta. Els vaig dir que no hi havia cap altra opció si renunciaven a la immersió. Finalment, ells mateixos ens van demanar que ho deixéssim córrer i els seus fills es van incorporar amb normalitat. En un primer moment, ens havien dit que si els educàvem en català, de grans ells no podrien ajudar-los a fer els deures”, rememora la directora del centre.

Precisament, recorda que “ho vam passar molt malament entre 1992 i 1993:  la pressió social a Tarragona contra la immersió era molt forta, no només per les manifestacions de Cadeca, vam tenir veritables problemes, a les escoles. Per sort, a poc a poc les famílies van entrar en raó i van veure que, negant als seus fills la possibilitat d’integrar-se plenament, estaven hipotecant el seu futur”.

Segons dades que aleshores va oferir Cadeca, 293 pares havien sol·licitat l’ensenyament en espanyol, però només tretze van tramitar l’ensenyament individualitzat a tot Catalunya. El 1994, només van ser cinc famílies. L’escomesa contra la immersió havia estat un fracàs clamorós. Aleshores, les armes de què disposava la minoria social contra la immersió eren esquàlides manifestacions amb gent portada d’altres pobles. No existia Ciutadans, ni el PP ni Convivencia Cívica Catalana, i aquests sectors no comptaven amb prou recursos per tirar endavant una ofensiva judicial i mediàtica a nivell espanyol.

Han passat vint anys i continuen essent una petita minoria, però la diferència és que ara poden 
utilitzar una espessa xarxa de mitjans anticatalanistes, han guanyat suport polític i, sobretot, tenen grans simpaties en l'àmbit judicial. De tota manera, els mestres d’aquestes dues escoles de Salou tenen clar que si es troben amb un altre cas, actuaran exactament de la mateixa manera que el 1993, sense ni un sol pas enrere.