Segurament, l'heroi preferit dels nens catalans és -i més avui- Leo Messi. Els culers viuen amb satisfacció la quarta humiliació del crac blaugrana a Cristiano Ronaldo i les xarxes socials s'omplen de felicitat barcelonista. Milers de famílies decidiran comprar la samarreta blaugrana, amb el 10 a l'esquena, que porta el davanter argentí i que es ven per la -molt respectable- xifra de 110,93 euros, si més no en versió oficial homologada. Tots aquests nens lluiran, orgullosament, la identitat del seu ídol i, segurament, intentaran xutar alguna pilota imitant-ne l'estil. Que bé.

Però, èpica esportiva a banda, el que no farà l'heroi blaugrana és pagar els impostos que farien que els seus admiradors visquessin una mica més bé. Catalunya és el tercer país del món a l'hora de gravar la renda, amb un 56 per cent de pressió fiscal per a les persones físiques que tinguin uns ingressos anuals superiors als 300.000 euros. Això fa que Catalunya sigui un país més just o, almenys, més igualitari? No. Perquè els més rics -com els futbolistes d'elit, per exemple- tenen maneres de contribuir poc que són totalment legals. De fet, pagar és de pobres.

És evident que des de la legislació catalana -o espanyola, o francesa, tant se val- no es pot evitar de forma eficaç que els veritablement rics eludeixin pagar impostos. Però sí que fóra convenient que les classes mitjanes, que suporten la major part del pes recapotatori, triessin herois una mica menys insolidaris.