La xiulada de dissabte en la final de la Copa del Rei ha portat més cua per les conseqüències calculades per part de Madrid que no pas pel fet en si. En altres ocasions, l’himne es va xiular, els mitjans d’una banda ho van criticar i d’altres en van ironitzar, però més enllà d’algun efecte mediàtic, ben poca cosa més va passar.

Aquest cop no. L’escenari era perfecte: el Camp Nou, Barcelona, Catalunya. Els equips també. I sabent-ho, hi havia un senyor a Madrid amb el dit aixecat perquè tan bon punt la xiulada eixordés a tot habitant a 38 quilòmetres a la rodona, el baixés, premés un botó, i un comunicat de quatre pàgines s’enviés a tots els mitjans de l’Estat. Previsors.

Aquests dies s’ha posat en dubte la necessitat de mantenir el model de la Copa del Rei, de fer ressonar l’himne d’Espanya per la megafonia de l’estadi i s’ha parlat fins i tot de fer un rentat de cara de la competició. Aprofitant que hi ha un nou rei, no seria tan estrany que el format d’aquesta “festa de l’esport” s’adaptés, canviant-li el nom com passa en altres països, o fent-hi sonar els himnes autonòmics, sense descartar l’espanyol. Però res d’això ha acabat passant, i la final de la Copa del Rei va tenir el mateix format.

Amb tot, més enllà d’Euskadi i Catalunya no s’entén la xiulada com un desacord amb una situació històrica que s’ha accentuat, sobretot a casa nostra, en els darrers anys, coincidint amb l’auge del sobiranisme i el govern del PP a Madrid. La xiulada, més enllà d’un gest pueril, com alguns han volgut fer veure que ha estat, és una sonora protesta a una postura política que es manté tal i com era fa 30 anys, tot i les peticions reiterades de gran part de la població a què s’adapti als nous temps. No era una ofensa, era un reivindicació.

La política ja ho té, a vegades, això, i un cop al poder costa entendre certs punts de vista. Per ser previsors, podríem anar als ajuntaments el proper 13 de juny, dia de constitució dels consistoris, i rebre els polítics amb una sonora xiulada, ni punitiva ni felicitadora. Simplement seria amb caràcter preventiu, perquè entenguin que els xiulets representen aquells que els han votat, i que el xiulet serà un més dels mecanismes inofensius capaços de manifestar la seva posició, sigui quin sigui l’escenari o el moment.