Jaume Asens (Barcelona, 1972) ha combinat sempre l’activisme social, la política i l’interès pel món de les idees. Advocat de professió, amb llicenciatura de Filosofia per la UB, ha estat testimoni de molts dels esdeveniments polítics dels darrers anys. Ho explica aEls anys irrecuperables (Pòrtic), llibre al qual s’haurà d’anar per entendre moltes coses que han passat al país.
Asens escriu des d’un pòsit cultural que batega en tot el llibre. Si en pensament deu molt a Albert Camus, en acció no s’entén sense la figura d’Ada Colau, amb qui va ser tercer tinent d’alcalde de Barcelona. Exdiputat al Congrés per En Comú Podem, moltes vegades ha fet de pont entre faccions dins del seu espai i també entre els seus i el món independentista. Actualment viu el context internacional des del Parlament Europeu. I ho fa si no amb optimisme, sí amb esperança.
No és molt jove per escriure les memòries?
A veure, deixi’m pensar aquesta pregunta. Diria que jo sento la necessitat de fer un balanç d'època. Perquè és veritat que vivim temps molt accelerats, on tot és molt fràgil, les coses perduren poc i a vegades crec que cal mirar enrere. Per poder pensar sobre el que volíem, el que es va intentar, el que es va descartar, el que es va aconseguir, quin és el llegat, no? I crec que ara que s'ha tancat un cicle polític, un cicle polític llarg que jo situo a partir dels anys 90, d'un grup de joves que va començar a fer política activista, crec que aquest final d'època mereixia un balanç.
Explica en el llibre que Els anys irrecuperables era com volia titular el seu llibre Stefan Zweig, que després es va titular El món d'ahir.
Sí, ell abans d'enviar el manuscrit, el seu últim manuscrit, va canviar el títol per un de més comercial i l’endemà es va suïcidar. Jo he volgut fer un homenatge a Zweig perquè és veritat que en el llibre també intento buscar amb certa nostàlgia el que va ser i ja no tornarà a ser. De fet, tots els anys són irrecuperables. El primer petó que fem, per exemple, no serà l'últim, però sí serà l'últim en tant que primer.
Anava a dir-li que espero que l’hagi escrit amb un ànim diferent del de Stefan Zweig.
Sí, és clar! Ell el va escriure amb pessimisme, amb molta tristesa, perquè sentia que l'amenaça del Tercer Reich dels mil anys es projectava sobre el seu món. Aquesta desesperança és la mateixa que la de Walter Benjamin, que el va portar a l'exili i després al suïcidi perquè pensava que no hi havia futur.
És un suïcidi terrorífic el de Zweig, perquè només que hagués viscut una mica més hauria vist enrunar-se tot el món de Hitler.
I Walter Benjamin, si hagués esperat un dia, hauria vist oberta la frontera, hagués pogut fugir. L’actitud amb la qual van enfrontar la vida, en aquests darrers moments, era una actitud que entenc, però era errònia. El missatge del llibre és que, malgrat els moments que vivim ara, no podem abandonar l'esperança, que no és el mateix que l'optimisme. Motius per l'optimisme n'hi ha pocs, però l'esperança és sobretot el sentit de la lluita. Per això en el llibre viatjo cap al passat. Necessitem una combinació de memòria i esperança.
En un moment del llibre, es defineix com un escèptic compromès que mai va tenir la imatge del Che Guevara a casa. Més Camus que Sartre, més rebel que revolucionari clàssic.
Sí, sí. Jo soc un camusià convençut. El compromís de Camus és un compromís desenganyat, no creu en les grans utopies. De fet, planteja les amenaces distòpiques que hi ha en les grans utopies del segle XX. Venia a dir que, més que portar el cel a la Terra, el que hem de fer és que la Terra, que per alguns pot ser un infern, sigui més vivible.
"Ada Colau és una font d'inspiració que ha hagut de pagar un cost personal"
Ada Colau és una connexió essencial en tot el llibre. Creu que s'ha escrit ja l'últim capítol de la trajectòria de l’exalcaldessa?
Jo crec que encara està per escriure. L'Ada és per nosaltres un referent d'inspiració, i és qui ens ha marcat el camí quan estàvem als moviments socials i després quan va passar a la línia política, qui va assumir la gran responsabilitat de posar-se al capdavant del projecte, que sempre té un cost personal molt gran, en termes de sacrifici. Ha hagut d'aguantar moltes campanyes de desprestigi, d'algunes en parlo, hem hagut d’escoltar moltes fake news, començant per aspectes de la vida privada com que s’havia canviat de casa.
I ara, què li tocaria fer?
Ella ha assumit un cost personal i ara està en una etapa diferent de la seva vida. Crec que ara el que li toca és, des de l'activisme, tornar-nos a assenyalar el camí, a inspirar. I més endavant ja veurem què és el que vol fer. Jo crec que ella pot ser el que vulgui, però dubto que ella ho sàpiga ara mateix.
Explica com eren les seves relacions amb la CUP quan estaven construint el seu espai polític. La CUP els consideraven poc radicals i eren bastant crítics amb plataformes com la PAH, per exemple.
Sí, això és la CUP de Barcelona, sobretot. Una diferència entre els comuns i la CUP és que quan apareix el 15M, la CUP ja existeix. Amb el tema de la PAH, és veritat que a alguns activistes, no només de la CUP, els semblava que la PAH era un moviment massa reformista. El gran encert de la CUP va ser escollir un activista com el David Fernández, que venia del nostre món, que no venia de l'esquerra independentista, i per això molta gent com jo va votar la CUP en aquelles eleccions. Als pobles va ser diferent, però a Barcelona, sobretot, va ser a través del David.
Ha estat un testimoni excepcional de molts episodis de la política catalana i espanyola i n'aporta molts detalls. Pedro Sánchez els va vetar a vostè i a Pisarello com a ministres?
Sí, és una cosa que en el seu moment vam decidir no explicar, perquè hi havia certes lluites que pensàvem que no s'havien de fer i no volíem generar un soroll innecessari. S'estava construint una coalició de govern amb el PSOE i en aquells moments era més important prioritzar la cooperació que no la competició entre els espais. Han passat uns anys i els motius pels quals se’ns va vetar els han acabat assumint. Pel PSOE era un anatema la reforma del delicte de sedició i l'amnistia. Ells van apuntalar el 155 i van considerar que el que passava a Catalunya era un desordre públic, una sedició. Crec que la història ens han donat la raó.
"Vam fer un grup de Telegram amb Iglesias, Puigdemont i Comín, però el Pablo va pensar que era imprudent deixar rastre i vam passar les reunions a online"
Explica les trobades telemàtiques del vicepresident Iglesias amb Puigdemont. Fins i tot van crear un grup de Telegram amb Toni Comín.
Sí, un grup que va durar molt poc perquè Pablo Iglesias pensava que podia ser imprudent deixar rastre telefònic de les nostres converses i van passar a ser en línia amb reunions telemàtiques. Va ser important que establíssim un pont amb Puigdemont i que veiés clar que era rellevant fer fora Rajoy. Allò va ser un pont que es va construir que va quedar en un calaix, en aquell moment. Va ser després de les eleccions del 2019. Aquelles converses van donar com a resultat un document, però al final això es va descartar per part del PSOE perquè va considerar que això podia ser interpretat com una traïció a ERC, que era el soci preferent, i en aquell moment Puigdemont era encara un anatema pel PSOE. Però va ser un avançament del que ha vingut després.
Iglesias, sent vicepresident, i Puigdemont es van arribar a veure personalment?
No. Però crec que s'ha parlat molt de la reunió de Puigdemont amb Yolanda Díaz, però hi havia hagut aquestes que no eren presencials. En honor a la veritat s'ha de dir que la primera persona que es va reunir amb Puigdemont a l'exili, diguem-ne amb un càrrec de govern, va ser Pablo Iglesias. Amb això vull fer valdre la valentia d’Iglesias, igual que també quan li vaig dir que havíem d'anar a la presó a veure els presos, tot i el cost electoral que podia representar. Va tenir molt clar que era important, no només per una qüestió de lluita antirepressiva, sinó també en termes d'avenç democràtic, anar a la presó i reunir-se amb Jordi Cuixart, amb Oriol Junqueras, amb Jordi Sánchez.
És vostè qui suggereix a Puigdemont, en aquest context, el nom de Rodríguez Zapatero com a pont amb la direcció del PSOE?
Jo li suggereixo el nom, sí. Pel seu perfil, pel paper que ha tingut com a negociador a Veneçuela, per ser algú que té molta ascendència sobre Pedro Sánchez i el PSOE en general.
També diu que en les converses després de les eleccions del 2023, a Junts i Puigdemont no els amoïnava gaire que Sánchez caigués i s'acabés formant un govern de PP i Vox. Ara, amb la retirada de la qüestió de confiança, les coses estan canviant?
Ells sabien que la seva força negociadora, a diferència d'Esquerra Republicana, és que no pagarien el mateix cost electoral si feien caure el govern de Pedro Sánchez. Això els donava un poder de negociació. Sense aquesta força negociadora hauria estat difícil tirar endavant l'amnistia.
"Junts retira la petició de qüestió de confiança perquè és difícil salvar Orriols i plantejar-se tombar Sánchez"
I la retirada de la qüestió de confiança quin paper juga en tot això?
Jo crec que és un gest de bona voluntat de Junts, sobretot del mediador. Evidentment, és un desgel perquè és molt difícil negociar amb un actor que està plantejant una moció de confiança, quan, a més, s'està donant confiança a Aliança Catalana. És difícil d'explicar que Junts hagi salvat la Sílvia Orriols a Ripoll i que s'estiguin plantejant tombar el govern de coalició del PSOE i Sumar a Madrid.
Dona molts detalls de la trobada i la ruptura entre Iglesias i Íñigo Errejón. Ara acaben de sortir acusacions contra Juan Carlos Monedero. L'han decebut aquests personatges?
S'ha de veure si això se substanciarà o no. Jo intento no tenir una expectativa molt alta sobre les persones, per no frustrar-me. Crec que la política és també la gestió intel·ligent de la frustració.
Quan parla del xoc entre Iglesias i Yolanda Díaz, diu que és el de sempre: la successió i el repartiment del poder. Assegura que Iglesias ja preferia la Irene Montero, però no volia semblar la parella Kirchner.
El poder és la part més fosca de la política. I és un gran afrodisíac, que qui el té ha d'exercir-lo amb molta responsabilitat, i qui no el té a prop el vol. Pot acabar corrompent les ànimes més pures.
"Pujol em va manifestar preocupació per l'aproximació de gent del seu espai a Orriols i em va dir que l'andalús que baixava del Sevillano ja era català"
En el llibre relata una trobada recent amb Jordi Pujol. Vostè li havia presentat una querella fa uns anys…
Sí, però ell no me’n parla i es passa tota l’estona parlant de política. Em va interessar el que va dir de la immigració. De fet, s’ha pronunciat fa poc arran de la moció a l’Ajuntament de Ripoll. Ell sent la necessitat de dir-me que està molt preocupat per l'aproximació de la gent del seu espai a Sílvia Orriols. Llavors crida la seva secretària i em porta un llibre, un llibre mític que va escriure en el seu dia sobre la immigració. Li dic que el conec i que l’he llegit, cosa que el sorprèn. Em va parlar del Sevillano, el trenamb el quale arribaven molts immigrants, i em va dir: quan un andalús baixa del tren, ja és català. Em va semblar curiós el contrast amb el president Mas, que havia dit que s'havia de parlar amb la Sílvia Orriols. Pujol em sembla un home d'estat. El que intento explicar en el llibre és que els personatges no són en blanc i negre, s'han de tenir en compte els grisos.
Quan parla del president Illa, diu que li recorda Clark Kent, l’alter ego de Superman. Això pot sorprendre el lector.
No s’hi ha fixat que sí? Em va fer aquesta sensació una vegada que el vaig anar a veure. Per mi, Illa és la persona que més bé em va saber acompanyar quan vaig decidir no presentar-me a les eleccions espanyoles. Va ser un moment dolorós per mi i ell em va fer un missatge molt afectuós i em va convocar al seu despatx. Volia reconèixer la vàlua de la meva feina i cap adversari m'havia fet un elogi com el que em va fer ell. Penso que és una persona molt seriosa, molt rigorosa, amb un sentit institucional del càrrec que em fa recordar Tarradellas.
Amb tot el que ha passat i quan veiem aquest gir a la dreta bastant general, no té una sensació de derrota?
Sí, per què no? Derrota és una bona expressió, però també és veritat que no hi ha derrotes absolutes, que totes les derrotes, com les victòries, són provisionals, i les derrotes poden ser molt útils per aprendre. Aprendre dels errors per equivocar-se millor, com deia un personatge d’Esperant Godot.
Hi ha una esquerra que va tenir raó en negar que la caiguda del Mur era la fi de la història, però potser es va equivocar creient que ells serien el capítol definitiu, no creu? Quina autocrítica faria?
Doncs segurament anomenaria les presses, l'arrogància que alguns cops expressa el que és nou respecte del que és vell. Sempre els que encarnen el que és nou tendeixen a menysprear el vell. I a vegades ni el que és nou ho és tant ni el que és vell ho és tant.
"No estem en l'inici d'una nova era, sinó d'un interregne de resultat incert"
Viu la situació internacional des del Parlament Europeu. Veu la Unió Europea preparada per al nou escenari global?
Jo penso que no estem a l'inici d'una nova era, sinó en un interregne de resultat encara incert. Això de l'interregne és una idea de Gramsci. Estan caient moltes certeses, com un ordre internacional que s'havia construït després de l'horror de la Segona Guerra Mundial, després del nazisme, un ordre basat en el multilateralisme i l'imperatiu categòric del mai més. Ara estem en un moment d'ascens de l'extrema dreta i m'agradaria mirar una mica més enllà i pensar que igual que va sortir un Keynes en el seu moment ara, sortirà un nou Keynes. I igual que va haver-hi un pacte social en el seu moment, també hem de tendir a un nou pacte social per reconstruir el món després d'aquesta desfeta. Ara sembla que ens costa molt mirar el futur, perquè hi ha molta boira.
No oblidem que Europa és un invent, l'estat del benestar és un invent de la societat europea que reacciona. Jo estic esperançat que hi haurà una reacció també que superarà aquest moment. Europa sempre ha avançat en moments de crisi. De fet, amb la Covid va ser així, es va mutualitzar el deute i hi va haver una cooperació entre països. Hem d'aconseguir una Europa més forta, més integrada, per ser un actor rellevant en l'escena internacional, que tingui la seva pròpia política de defensa i energètica. Igual que penso que les forces catalanistes hem de trobar espais comuns, les forces d'esquerres també, però les forces democràtiques europeistes també. I això ho veig molt a Europa.
Al Parlament Europeu veu aquesta sintonia entre europeistes, de la dreta moderada a l’esquerra?
A Europa tenim un adversari molt gran, que és l'extrema dreta. I allà hem trobat espais d’entesa, que és molt difícil trobar a escala estatal. La CDU alemanya, per exemple, no té res a veure amb la dreta rocosa espanyola.