Ada Colau s'acomiadarà aquest divendres de l'Ajuntament de Barcelona. Assistirà al darrer ple ordinari com a cap de files de Barcelona en Comú, prendrà la paraula per tancar un cicle de nou anys i quatre mesos al consistori -vuit com a alcaldessa- i brindarà amb cava amb periodistes després de la sessió. A la tarda, ja alliberada de compromisos formals, té programat un contacte amb representants de França Insubmisa, un tast de la nova etapa que ja ha començat a explorar, la d'impulsar propostes d'esquerres a escala internacional a partir del motlle aplicat pels comuns a la capital catalana. Colau fa setmanes que ha cedit el testimoni de pilotar el grup municipal -Janet Sanz la substitueix com a cap de files-, un temps en què ha compaginat l'agenda dels comuns amb els compromisos a l'estranger. Serà el seu negociat a partir d'ara.
Ni Colau ni els comuns han descartat que torni a ser candidata a les eleccions municipals de 2027, però gairebé tres anys és una eternitat en política. El partit, que en l'assemblea d'aquest novembre renovarà la direcció a escala catalana, haurà de consolidar lideratges alternatius i, més tard, prendre una decisió. La setmana del comiat convida, però, a posar el retrovisor per centrar-se en el balanç de la petjada de l'exalcaldessa, deu anys després de la irrupció amb la marca de Guanyem Barcelona. El projecte polític que ha encapçalat en l'última dècada -coincidint amb els anys àlgids del procés i la pandèmia- va transformar l'agenda de la ciutat, però els resultats de l'esmena a la totalitat que plantejava als governs anteriors han estat desiguals.
1. La victòria contra tot pronòstic sobre Trias
L'esquerra alternativa només podia aspirar a guanyar les eleccions a Barcelona amb un lideratge fort i una marca nova. ICV havia estat crossa de governs socialistes quan el PSC era inexpugnable a la ciutat, però l'alternança que va representar l'arribada al poder de Xavier Trias el 2011 -amb les sigles de CiU- obria una via de confrontació amb la dreta el 2015 i el moment polític, amb auge del 15-M i retrocés del bipartidisme a l'Estat, era propici per als qui pretenien trencar un sostre de vidre. Colau, convertida en iconaantidesnonaments com a portaveu de la PAH, era el missatge. I els comuns, en aquell moment una amalgama de veus independents i confluència de formacions, una eina vàlida per vehicular el discurs de frustració d'una ciutadania allunyada dels partits, i preocupada per l'accés a l'habitatge i els efectes nocius del turisme.
La campanya dissenyada per Barcelona en Comú va reduir les eleccions a un duel entre Trias i Colau, entre la continuïtat i el canvi, amb la col·laboració involuntària dels assessors convergents, que en l'última setmana de cursa electoral van confrontar postulats amb l'aspirant, una reducció de la contesa electoral que va capitalitzar qui es presentava com a alternativa. I Colau va convertir-se en la primera alcaldessa de Barcelona, un terratrèmol polític amb reverberacions a Badalona -on també va imposar-se una candidatura germana- i diverses ciutats de l'Estat, de Saragossa a Cadis. El 15-M havia fet el salt a les institucions.
2. El PSC com a (únic) soci preferent
Els comuns van governar en solitari en el tram inicial del primer mandat, però una alcaldessa i deu regidors era un múscul limitat per aplicar un programa de govern de màxims. Calia més fortalesa a falta de majories. El PSC, en aquell moment amb un pes polític més reduït a la capital, va convertir-se en soci preferent en un executiu de coalició, tot i que era el partit que més anys havia governat Barcelona i, per tant, el principal responsable del rumb que Colau volia esmenar. Amb els únics parèntesis provocats per les turbulències del procés -els comuns van votar en assemblea trencar el pacte amb els socialistes durant el primer mandat- i el tacticisme de Jaume Collboni -que va deixar la primera tinença d'alcaldia mesos abans de les eleccions de 2023-, Barcelona en Comú sempre es va entendre amb el PSC.
També va pactar pressupostos amb ERC, però els republicans van actuar des de l'oposició i mai van teixir una relació de plena confiança amb Colau. A l'Estat, els comuns han jugat les mateixes cartes, aliances amb el PSOE de Pedro Sánchez, primer fent costat a Podem i Pablo Iglesias, i després implicats amb Sumar i Yolanda Díaz. I, a la Generalitat, el mateix, ara que Salvador Illa enceta cicle.
3. Les votacions d'investidura amb Manuel Valls i el PP
Els adversaris polítics de Colau tenen dos moments per fustigar-la amb l'argument de la incoherència discursiva. El primer, la investidura de 2019 gràcies als vots de Manuel Valls, que va permetre que els comuns retinguessin l'alcaldia tot i haver perdut les eleccions davant Ernest Maragall (ERC). Valls va preferir mantenir l'alcaldessa, amb qui havia confrontat en campanya amb el suport econòmic de les elits barcelonines per desbancar-la, i barrar el pas a un govern independentista a la capital. El segon moment, la investidura de Collboni, possible pel vot favorable de PP i comuns, protagonistes d'un moviment d'última hora que va desbancar Trias, vencedor també a les urnes.
Tot i que Colau mai va pactar explícitament ni amb Valls ni amb el PP, els comuns sabien què significava formar part de l'equació. Aquell juny de 2019, la decisió es va prendre en una assemblea concorreguda a l'institut La Sedeta, amb tensió ambiental, incomoditat manifesta i la pinça al nas de molts dirigents. Maragall i Colau no s'havien entès per repartir-se l'alcaldia, i els comuns van preferir lesionar la seva imatge abans que perdre el govern municipal després de quatre anys. El 2023, amb Colau tercera als comicis -derrotada per Trias i avançada per Collboni-, la decisió ja es va madurar a la seu del partit i la coordinadora dels comuns va cedir el poder al grup municipal. La cessió dels vots al PSC es va fer sense un acord per entrar al govern més endavant -Colau necessitava que l'operació fos neta-, i el flamant alcalde es va oblidar mesos després de recompensar els seus antics socis amb un govern de coalició.
4. L'aposta per l'habitatge, del carrer a la institució
Tots els adversaris polítics de Colau sabien que la via per desacreditar un moviment emergent que irrompia amb força a la institució era passar les factures, als següents comicis, de les promeses que havien començat als carrers i s'havien acabat incloent en un programa electoral. L'eix central d'aquest focus, amb els comuns, era l'habitatge. La gran promesa inicial passava per incorporar 8.000 nous pisos socials, la meitat a través de la construcció i la meitat a través de l'adquisició, sobretot de pisos buits. Acabat el primer mandat, n'havien lliurat poc més de 800 habitatges nous, tot i que tenien projectes en marxa perquè apareguessin 4.700 pisos més. L'oposició, però, no va fer curt a l'hora de retreure-li les ambicions que no casaven amb els resultats. Des de Barcelona en Comú es va lamentar haver trobar un parc de pisos buits menor del que sospitaven.
Ara bé, amb el pas dels anys, la força dirigida per Colau també ha sumat arguments per inflar el pit en la seva carpeta estrella. Quan va deixar l'alcaldia, l'equip de govern deixava un parc públic d'habitatge amb 11.500 pisos ja actius -quan se'n va trobar 7.500 en arribar, el 2015- i va deixar projectes, en diferents fases del procés, per a la incorporació de més de 5.000 habitatges assequibles més. Això suposava doblar el nombre de pisos socials que es va trobar Barcelona en Comú en arribar a la ciutat. De fet, durant els anys forts dels comuns al consistori, es van arribar a convertir en l'administració pública -això inclou l'Estat i la Generalitat- que més construïa de tot el territori espanyol. Entremig, es va crear una unitat antidesnonaments que ha estat un èxit i s'ha mantingut amb Collboni, es van liderar les sancions a les grans empreses que abusaven dels llogaters o de les famílies pobres i es va intentar buscar noves maneres de sumar pisos assequibles, també obligant la part privada. En aquesta última carpeta destaca la reserva del 30% de pisos protegits obligatoris a qualsevol nova construcció d'un privat. Ara, aquesta política penja d'un fil, tal com ha funcionat fins ara. Però Collboni encara no l'ha canviat.
5. El desafiament al pastís dels lobbies (amb resultats desiguals)
També va existir una mena d'esmena a la totalitat que Colau va voler introduir pel que fa a la manera en què es gestionaven serveis bàsics que acabaven en mans de grans empreses. Aquesta croada va recollir algun trumfo, com va ser la creació ràpida i efectiva de l'energètica 100% pública Barcelona Energia -que a més va aconseguir el suport unànime al plenari municipal, a excepció del PP- i va acabar aconseguint que tirés endavant l'operador metropolità de l'habitatge per construir pisos assequibles, implicant també la part privada. Ara bé, en altres carpetes mediàtiques, com la batalla a Agbar per intentar municipalitzar l'aigua, la partida la va acabar guanyant l'operador privat, que té assegurat un contracte fins al 2050. A banda, tampoc se'n va ensortir a l'hora d'aixecar una funerària pública malgrat les proclames que deien que "morir no és un luxe", amb referències a empreses que dominen el mercat, com Memora. Tant és així que, nou anys després d'haver arribat al poder municipal, els comuns ara demanen recuperar aquella proposta.
6. Les superilles, segell final
Si la irrupció al poder va quedar marcada per l'habitatge, el final de l'etapa de Barcelona en Comú de l'executiu va estar fortament connotat en matèria transformació urbanística. En concret, la referència popular era clara: les superilles i els eixos verds. Si bé el concepte "superilla" ja existia d'abans, Colau va fer una aposta decidida per expandir-lo a diferents punts de la ciutat, defensar-lo i, en última instància, mimetitzar-se amb la nova nomenclatura. Cert és que sovint els projectes inclosos en el projecte Superilla Barcelona són pacificacions a l'ús -amb la reducció del pas de vehicles, l'augment d'espai per al vianant i l'increment del verd- però els comuns van reeixir a l'hora de fixar aquesta transformació com a prioritat política i pressupostària. Això va acabar portant l'oposició -i fins tot el PSC, quan encara compartia govern amb Colau- a desmarcar-se de la idea de superilles, a finals del darrer mandat.
Malgrat la confrontació amb el pla més reconegut d'aquest projecte, l'eix verd de Consell de Cent, l'oposició ha anat fent equilibris a l'hora de reconèixer-hi les bondats del projecte, una vegada enllestit. Ara bé, també s'ha assenyalat -encara sense una resposta resolutiva- la contrapartida que suposen aquestes projectes d'eixos verds: la gentrificació accelerada d'una zona, l'augment dels preus de l'habitatge i, sovint, l'expulsió dels veïnat. En aquesta línia, des dels comuns s'ha insistit que per evitar-ho calen regulacions fortes sobre habitatge que corresponen a la Generalitat i l'Estat.
7. Els assajos del fre al turisme
En ple 2015, amb zones com la Barceloneta arrauixades contra el creixement del turisme, sobretot en forma de pisos turístics, els comuns van anar més enllà de l'atenció a les crítiques veïnals que també altres forces integraven i van prioritzar frenar l'augment de totes les formes d'allotjament turístic. Va ser una de les primeres decisions de Colau com a alcaldessa. No es podria fer cap nou hotel ni cap nou alberg fins que no es redactés un pla municipal que decidís com es regulava el sector. Això seguia el camí de la moratòria que ja va haver d'establir Xavier Trias després que es disparés l'aparició de pisos turístics.
Colau, amb el negoci de la irrupció de més places turístiques aturat, va acabar acordant una regulació que va comptar amb el PSC i ERC com a vots positius, que va deixar la CUP freda i que va trobar el vot contrari de PP, Cs i PDECat. Encara es permetia crèixer en places hoteleres -com recorda sovint Collboni en l'actualitat- a diversos punts de la ciutat. Per contra, prohibia que s'obrissin nous allotjaments turístics als punts més demandats de Barcelona i, fins i tot, hi plantejava una reducció a futur. Si tancava un espai turístic, no se'n podria obrir un de nou a zones com Ciutat Vella, l'Eixample, la Vila de Gràcia, Sant Antoni o el Poblenou. Així s'hi plantejava un "decreixement", una paraula que fins llavors l'Ajuntament de Barcelona no havia volgut abraçar. El pla encara és vigent. En matèria turística, Colau també va acabar la seva etapa municipal intentant-se refer d'un pacte que va signar el seu mateix govern i que incloïa la irrupció de dues noves terminals de creuers al Port de Barcelona. Des de fa dos anys, els comuns defensen anul·lar la posada en marxa d'aquests espais portuaris.
8. Una obra contínuament traslladada als jutjats
Periòdicament, els anuncis de polítiques mediàtiques encapçalades per Barcelona en Comú quedaven respostes per agents privats -normalment empresarials- que les portaven als jutjats. Sovint, la justícia responia iniciant-ne una investigació. I de nou periòdicament, aquells mateixos expedients, que barrejaven querelles contra Colau i denúncies que demanaven anul·lar els projectes municipals, quedaven arxivats. L'equip dels comuns i els serveis jurídics del consistori s'han caracteritzat per haver tingut raó, habitualment, davant dels jutjats. I Barcelona en Comú ha lamentat haver patit una tècnica de desgast més vinculada a alimentar el descrèdit davant l'opinió pública que a la voluntat real dels agents privats de guanyar els casos als tribunals, el que s'anomena lawfare. Fins i tot una jutgessa va avalar aquesta teoria en un auto recent.
En total, Barcelona en Comú ha celebrat l'arxivament d'una vintena d'atacs judicials, els últims vinculats a casos com l'eix verd de Consell de Cent o la defensa del drets d'una família davant l'intent d'una immobiliària de desnonar-lo. Ara bé, entremig hi ha hagut alguna excepció, com el revés al reglament per a la consulta ciutadana sobre la municipalització de l'aigua, que no va convèncer el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).
9. Ascendent internacional, polarització local
La vena internacionalista que caracteritza el nou encàrrec de Colau no és casual, la tendència del projecte liderat per l'exalcaldessa sempre ha tingut aquesta mirada transfronterera. La necessitat de dotar de lideratges reconeixibles lluites com la de l'emergència climàtica, amb les ciutats com a element clau, va ser especialment ben interpretada per Colau i recompensada pels fórums i cimeres que la reclamaven amb insistència. També el projecte superilla ha estat aplaudit i exportat. Amb una mena d'ombra respecte a la síndrome de Gorbatxov, quan la popularitat de l'alcaldessa barcelonina començava a caure -els barcelonins la van suspendre per primera vegada a finals de 2019- a l'àmbit internacional el seu magnetisme era més vigent que mai. Va ser assignada com la veu de les ciutats davant les Nacions Unides durant tres anys i també va ser escollida com la líder europea de la xarxa de ciutats contra l'emergència climàtica (C40).
10. La Copa Amèrica: de reivindicar-la a demanar perdó
La posició de la líder de Barcelona en Comú amb els grans esdeveniments sempre havia estat mirada amb lupa, especialment arran d'uns primers dubtes generats a partir d'unes declaracions en què plantejava si calia repensar com es distribuïen els beneficis que generaven congressos com el Mobile World Congress. Això era el 2015. Set anys més tard, arribaria un altre gran esdeveniment presentat entre totes les administracions -i amb una fotografia en què també apareixia Colau- però que tenia l'Ajuntament de Barcelona com a peça clau. Es tractava de la Copa Amèrica de Vela. La llavors alcaldessa no només va participar de tots els tràmits formals per tirar-la endavant, sinó que els mesos previs a les eleccions del 2023 la va citar habitualment com a exemple del tipus d'esdeveniment que defensava en el seu projecte de model de ciutat.
Ara, ja des de fora del govern municipal i en un clima de protestes socials que denuncien desajustos econòmics i incongruències de l'esdeveniment esportiu, Colau ha demanat disculpes i ha intentar redreçar el rumb del seu espai polític al voltant de la Copa Amèrica. "El temps ha mostrat que ens vam equivocar. No s'han respectat els límits i l'impacte positiu no es veu per enlloc", va deixar dit en una publicació a Instagram. "Arribats a aquest punt, crec que és millor reconèixer l'error". En el mateix sentit, apunta que haurien d'haver investigat més a fons els precedents de la competició.