Jenn Díaz: «No tornaré a ser mai la Jenn d'abans del Parlament, és una experiència molt transformadora»

• El DAFO del 12‑M: com hi arriben els partits?
• El pactòmetre del 12-M: totes les combinacions per governar Catalunya
• Qui guanya i qui perd amb l'avançament d'eleccions a Catalunya?
• Qui guanyarà les eleccions? Això diuen totes les enquestes per al Parlament

Va durar 15 segons, però possiblement no s'esborri mai de la memòria del Parlament. "Hola, em dic Jenn Díaz, i fa 10 anys vaig patir violència masclista. Física i psicològica. Però no ho explico en seu parlamentària com a víctima, sinó com a supervivent". Les paraules les va pronunciar l'escriptora i diputada independent d'ERC el 7 de febrer del 2019, des de l'hemicicle de la cambra, després d'anys dubtant si fer-ho o no públic i de molt, molt de treball amb companyes i amigues per testejar si estava preparada per explicar-ho davant desconeguts. "M'imaginava mirant els diputats a la cara, com una mena d'heroïna del segle XXI, però ho vaig dir plorant i sense gairebé poder aguantar el fil de veu", reflexiona cinc anys després. 

Va ser un dels moments que Díaz mai oblidarà del seu pas per la cambra catalana. Una experiència profundament "transformadora", la de ser diputada, segons descriu en una trobada amb Nació al costat de la Biblioteca de Catalunya. Ens explica per què ha decidit no repetir com a diputada. No és perquè l'experiència de la política institucional l'hagi decebut, que també una mica pels ritmes, sinó perquè vol tornar a la seva vida. Als seus llibres. Al seu dia a dia. A un dia de Sant Jordi com a escriptora, ara presentant el seu últim llibre, Violència en tres actes (La Magrana).

Díaz no ha estat una diputada convencional. No ve de cap entorn relacionat amb la política. De fet, abans de tenir el seu despatx al parc de la Ciutadella, no tenia al seu cercle proper cap diputat. No havia militat mai en cap partit polític. Ella escrivia i com diu, amb prou feines representava els seus personatges. Mai hauria pensat que representaria una col·lectivitat com és un partit polític. Va ser l'1-O, però, el que ho va canviar tot. Va començar a escriure una sèrie de columnes d'opinió aixecant el to per la repressió de l'Estat contra el dret a decidir.

"Amb en Wagensberg vam ser l'un per l'altre un lloc segur. Totes les experiències les vam viure per primera vegada junts i això ens va salvar a tots dos"

Marta Rovira, que la tenia al radar, va contactar amb Díaz per les eleccions posteriors a l'aplicació del 155, les del desembre del 2017. "Vaig pensar que volia que li escrivís un llibre perquè era una dona cap de llista amb possibilitats de convertir-se en la primera presidenta de Catalunya", recorda. Però no. Rovira li volia proposar que anés a la llista d'ERC. "Vaig pensar: faré un Guardiola! Tancaré la llista com a mostra de suport". Però tampoc. ERC la volia en un lloc de sortida. Va acceptar i va arribar el primer dia d'escola. El millor company de pupitre va ser Ruben Wagensberg, un altre fitxatge independent d'ERC. "Ens vam agafar de la maneta i hem transitat junts aquests sis anys. Això ens va salvar una mica a tots dos. Vam ser l'un per l'altre un lloc segur".

"Com a diputada tens molts dies de frustració i cansament. També un nivell d'exposició molt alt. De vegades voldries tocar un botó i desaparèixer"

Díaz considera que ser diputat és un "privilegi". Ara bé, també diu que suposa "ombres i contradiccions". "Tens molts dies de frustració i cansament. També un nivell d'exposició molt alt. De vegades voldries tocar un botó i desaparèixer", explica. Lligat a aquest privilegi hi és el sou. Ella, com a escriptora autònoma, sap el que significa estar a totes dues bandes. "El sou comparat amb el que té la gent fora de la institució és desmesurat. També és cert que en alguns sectors del món privat, el sou del Parlament se'ls queda curt. En qualsevol cas hem de fer crítica del sou en el món de la política. Però sobretot pel sou que tenim fora d'ella. Si els sous fossin dignes fora de la política, a ningú li sabria greu que els seus representants polítics tinguessin un bon sou", reflexiona.

Què destaca del seu pas pel Parlament? "Entro en un Parlament que no té pla d'Igualtat i surto amb una cambra amb múltiples eines feministes", destaca. Ara bé, es queda amb el disgust de no haver pogut impulsar la llei trans catalana: "Això era un motor per quedar-me a fer 500 legislatures més si calgués. Però en algun moment has de dir prou. La política institucional no és el meu espai natural i tenia ganes de tornar a la meva vida". 

Quina vida? Una vida que ara ha canviat molt. Díaz admet una transformació absoluta al llarg d'aquests anys, dins i fora la institució. "He canviat tres cops de casa. He canviat de parella. D'aspecte. De barri. Han canviat moltíssimes coses de la meva vida i tinc ganes de deixar anar aquesta època". Ara bé, està satisfeta amb la transformació que ha suposat el seu pas pel Parlament? La seva gran por en tot moment era fer un canvi radical. "Una de les coses que em feia més por era allunyar-me massa de la persona que soc. La política és molt absorbent. Al Wagensberg sempre li deia: 'Si alguna vegada parlo com ells avisa'm'. He anat negociant cada dia amb mi mateixa fins on estava disposada a donar, perquè és molt fàcil oblidar-te de tenir una vida pròpia perquè el projecte s'ho val".

"Entres aquí pensant que canviaràs el món i t'adones que amb prou feines no canviaràs tu"

Reconeix que hi havia prou elements per a tornar a repetir, però que ha lluitat per tornar a la vida d'abans aplicant-hi la "dimensió política" que té ara. "Jo em considerava feminista, però no tenia ni idea de què eren les polítiques públiques feministes. No sabia que era la xarxa d'atenció a les víctimes de violència, o què diu la llei catalana contra la violència masclista. Ara tinc els dos vessants. He après molt, tot i la frustració perquè els tempos de la institució són molt lents. De fet, entres aquí pensant que canviaràs el món i t'adones que amb prou feines no canviaràs tu. Però la Jenn d'ara em flipa perquè té un nivell de coneixement que em fa millor feminista, persona, més conscient i millor escriptora". 

No és fins al final de la conversa que ens endinsem en l'anunci. En el dia que va explicar que és supervivent de violència masclista. "Mai hauria pensat que podria explicar que havia patit violència masclista des del faristol del Parlament", reconeix. S'ho havia plantejat abans com a escriptora. De fet, va estar a punt de fer-ho un dia, a El matí de Catalunya Ràdio, amb Màrius Carol i Mònica Terribas a l'altra banda dels micròfons. "Em tremolava el cos. Vaig saber que no podria sostenir aquella conversa sense posar-me a plorar. I com no volia ser l'escriptora que plorava a la ràdio, vaig decidir que no ho faria", explica.

Van passar els anys. Era al Parlament i a ERC li van proposar que intervingués en el debat d'una moció sobre els negacionistes de la violència masclista. Va pensar que aquell era el moment. Va parlar amb amigues que havien fet públics casos de violència per buscar recomanacions. Li van dir que estaria bé que ho fes o que no ho fes. Allò important era que el seu procés de reparació i recuperació no se'n veiés ressentit. La van preparar i advertir que hauria d'estar preparada a tota mena de respostes. A un 90% de positives, però també a un 10% cruent i dur, que si no estàs prou forta, "et pot enfonsar".

Va calibrar si estava preparada per aquest 10% i va decidir fer-ho. Abans d'anunciar-ho al ple, va donar una entrevista a Nació per afrontar-se a preguntes que possiblement la remourien. Per fer una mena de prova abans d'agafar el micròfon. Li va fer la periodista Sara González. "És amiga meva, i per tant sabia que estaria en un espai segur, i que podria retirar la paraula a temps si ho considerava". Cinc anys després ho continua explicant. "Aquest dilluns vaig fer una xerrada en un institut i quan va acabar, va venir una noia i em va dir que era molt reconfortant saber que a mi també m'havia passat", diu amb el convenciment de qui sap que això serà una lluita que l'acompanyarà tota la vida.

Societat

El testimoni de Jenn Díaz: «Vaig patir violència masclista, física i psicològica»

Ara bé, Díaz vol deixar un missatge molt clar per a aquelles dones que han viscut una experiència similar: no estan obligades a explicar-ho. "Qui sigui, que es tregui responsabilitat i pressió. Només que tingui un mínim dubte, que no ho faci. Estem en l'era del testimoni com una eina feminista, a totes ens ha agradat veure dones que admiràvem veient que els havia passat una cosa molt semblant a la nostra perquè d'alguna manera validava els nostres sentiments, sensacions, vivències i patiments. Ja no et senties sola, ni boja, histèrica o exagerada. I això ha suposat pressió en moltes de nosaltres, que ens semblava que si no fèiem també el nostre propi 'me too', no estàvem prou empoderades. I no. No devem el nostre relat a ningú. Prou tenim com per sobre haver de carregar aquesta pressió de ser portaveus de la lluita feminista. Fem-ho només aquelles que estiguem preparades i que considerem que tenim un altaveu que hem d'explotar".