"No pares de dir mentides i el que passa és que el concepte veritat simplement desapareix". Així s'expressava Noam Chomsky en una entrevista de fa pocs dies amb Amy Goodman. Ho deia pensant en la creació de mentides als Estats Units en aquesta crisi del nou coronavirus. La veritat desapareix quan no es pot distingir mentida i veritat. Hi ha qui persegueix aquest objectiu. No es tracta només de col·locar una mentida, de convèncer d'una realitat que no ho és. Allò que es persegueix és que la ciutadania ja no pugui distingir una veritat d'una mentida, que no tingui els instruments per fer-ho. Això no és nou, no passa en aquesta crisi per primera vegada. Però aquesta crisi arriba en un moment en el qual aquesta manera de fer s'ha anat estenent fins a dominar bona part del debat públic. Si no som capaços de saber que és veritat i que no ho és, si no tenim els instruments per poder-ho fer, si fins i tot arribem a pensar que no existeix res que pugui ser considerat veritat, allò que queda és seguir a qui marca el camí. S'aixeca la mà, el tuit, el discurs, el relat i es vol que seguim un determinat camí.

El relat. Una paraula clau de la comunicació dels darrers anys. Cal construir un relat. Cal explicar de manera clara, senzilla, la nostra posició. Allò que fem, allò que defensem, allò que volem, allò que critiquem. No hauria de ser res negatiu que preocupi comunicar i fer-ho bé. Potser el problema està a saber què vol dir fer-ho bé. Convèncer? Imposar? Oferir informacions i arguments que puguin formar part d'un debat? Avui, malauradament, sembla que allò que s'acostuma a perseguir és que la gent pensi allò dit per nosaltres.

Bona part dels relats que es construeixen parteixen de la negació d'aquell sector, col·lectiu, que es considera enemic o contrari. Es busca negar la seva veritat i imposar la pròpia. No es busca la veritat, en cas que es pugui assolir, o assumir que no hi ha una veritat i que necessitem discutir les diferents opcions possibles. Segur que tenim molts exemples de relats d'aquestes característiques. Sempre és més fàcil que identifiquem aquests relats negatius quan els fan qui no som nosaltres, però és imprescindible ser conscients que també les mateixes opcions hi poden caure. La veritat mor en aquesta quotidiana construcció de mentides al servei d'imposar una veritat. "La necessitat de veritat és la més sagrada de totes. No obstant això mai es parla d'ella... ". Així s'expressava Simone Weil (1909-1943) quan durant la Segona Guerra Mundial pensava quines considerava que eren les necessitats humanes i com s'havien de poder satisfer.

La veritat és la necessitat més sagrada, també ho podem dir de manera laica si cal. Avui, en una crisi que s'ha comparat amb aquella guerra, ho va fer Angela Merkel en el seu primer discurs adreçat a la ciutadania d'Alemanya, també pensem en les necessitats humanes. La crisi vinculada al nou coronavirus ens porta a reflexionar i decidir (ho fan amb normes els nostres governs) en allò essencial per les nostres societats. Hauríem de pensar i parlar més de la veritat, de la necessitat de veritat que tenim. Hem de pensar i parlar de què destrueix la veritat. La veritat no mor amb les fake news o les boles. La veritat està morint des dels relats sorgits de la comunicació de partits, mitjans, empreses... que ens presenten mentides com si fossin veritats.

A Weil li preocupa com la mentida pot ser arreu i com una part majoritària de la societat no té temps i recursos per buscar-la: "Homes que treballen vuit hores diàries fan el gran esforç de llegir a la nit per instruir-se. Com que no poden anar a les grans biblioteques a verificar el que han llegit, creuen tot el que figura en els llibres. No hi ha dret a què se'ls doni a menjar alguna cosa falsa... ". En aquesta cita d'una de les seves obres més conegudes, L'enracinement (L'arrelament), parla de llibres, però també té present els mitjans de comunicació, els partits polítics... La necessitat de veritat exigeix que no s'exerceixi mai el domini del pensament que procedeixi d'una preocupació que no sigui exclusivament la de la veritat.

Francisco Fernández Buey (1943-2012), lector de Weil, de qui ara s'ha publicat Sobre Simone Weil. El compromiso con los desdichados, a vegades feia una pregunta a classe. Preguntava de quina dita ens podem sentir més a prop: del vers convertit en dita “Nada hay verdad ni mentira; todo es según el color del cristal con que se mira” de Ramón de Campoamor o de “La verdad es la verdad, la diga Agamenón o su porquero” escrit per Antonio Machado pel seu Juan de Mairena. Cal ser conscients de quan estem davant de fets que podem saber si són veritat i quan estem davant de valoracions, opinions, on tanta veritat pot ser una posició com una altra. Ell estava amb Machado. La veritat és la veritat, la digui una persona molt reconeguda o desconeguda. La veritat és la veritat, la diguin des del nostre bàndol o des del contrari. Quan no puguem parlar de veritats perquè estem en una esfera d'opinions no convertim la nostra en veritat. Cal assumir la diversitat i pluralitat que hi ha a les nostres societats.

Aquesta crisi hauríem d'aconseguir que ens ajudés a pensar i repensar tot allò que ens ha portat fins a ella. En l'article de fa un mes plantejava una reflexió que no és original i que en les darreres setmanes s'ha pogut escoltar des de diferents veus i posicions (cadascuna amb les mateixes variants): no hauríem de tornar a la normalitat. Per no tornar a la normalitat que ens ha dut fins aquí, em sembla que hem de començar a pensar en el mal que ens fa la imposició de relats i l'atac que suposen per a la veritat. L'estat de confrontació que vivim en el moment actual, tampoc res nou malauradament, segurament no ajuda a fer-ho; però costa pensar un moment més necessari que l'actual per fer-ho.