L'historiador Xavier Deulonder. Foto: ND/J. A. G.

L'abdicació del rei Joan Carles I a favor del seu fill, el Príncep Felip d'Astúries, ara ja Felip VI, no ha estat una sucessió ni còmode ni volguda. La caiguda del borbó ha estat fruit d'una erosió galopant de la seva imatge, a la qual ha contribuït l'acorralament judicial del gendre, Iñaki Urdangarin, perseguit per un rosari d'acusacions de corrupció. Un fet al qual s'hi va sumar l'escàndol del safari de Joan Carles I, enxampat en una cacera d'elefants a l'Àfrica en el mateix moment en què la crisi tenia totalment estragats als seus súbdits, l'atur a nivells estratòsfèrics i la desesperança instal·lada en l'ànima de la majoria de la població, tal i com indicaven les enquestes d'opinió. El monarca reunia mèrits suficients perquè finalment acabés a la llista de reis europeus que, per una causa o altra, han estat destronats en els darrers cent anys.

L'historiador Xavier Deulonder s'ha capbussat en la història d'aquests reis escapçats i repassa en un llibre-crònica àmpliament documentat, Els reis destronats (Llibres de l'Índex, 2014), les vicissituds d'una quinzena de monarques europeus que van tenir, entre els segles XIX i XX, dificultats per mantenir-se al tron o que finalment, el van perdre. L'autor hi reuneix les dinàmiques que van forçar a cadascún dels personatges a treure's la corona i, en aquesta nòmina, ja hi figuraven noms emparentats amb Joan Carles I: Constantí II de Grècia i Alfons XIII d'Espanya.

Deulonder considera que Joan Carles I, "que en els últims temps estava gairebé desat", es va veure obligat a abdicar "perquè la seva imatge va quedar enfangada principalment arran de l'afer Urdangarin" i també a causa de la cacera d'elefants, encara que ja hi havia hagut precedents sobre un fet similar. "No entenc perquè hi va haver tant d'enrenou amb la cacera d'elefants -assenyala Deulonder en una entrevista amb Nació Digital-, quan no és cap secret que anys enrere Joan Carles I se n'havia anat a Rússia a caçar ossos". L'historiador afirma doncs que, tot i que el borbó "va ser un personatge gairebé totèmic durant els vint anys posteriors al 23-F", tant l'afer Urdangarían "com el ressentiment social que ha provocat la crisi" l'han acabat "cremant".

Amb tot, però, la monarquia espanyola no està aparentment en perill. Les coses, creu Deulonder, haurien de canviar molt. La realitat és que "la successió del juny del 2014 s'ha fet sense cap problema, amb l'aprovació de la més que majoria absoluta del parlament espanyol". L'estat espanyol està encara molt lluny de comptar amb una majoria republicana. "Per proclamar la tercera república necessitaríem que Izquierda Unida i Podem sumessin majoria absoluta i no ho veig factible". A més, indica l'historiador, "pensem que els del PP són els hereus del franquisme, que de república no en volen sentir a parlar, simplement perquè ells són els hereus dels que es van alçar contra la República al 1936".

Absolutisme, guillotina i democràcia

En el seu llibre Deulonder aborda l'evolució política del segle XX, partint del 1900, moment en què menys França i Suïssa, tots els països d'Europa eren monarquies, i acabant el 2000, quan només quedaven deu estats monàrquics: Bèlgica, Dinamarca, Espanya, Holanda, Liechtenstein, Luxemburg, Mònaco, Noruega, el Regne Unit i Suècia. La liquidació de l'absolutisme monàrquic de l'antic règim per la Revolució Francesa i diverses onades revolucionàries va dur a la implantació de règims liberals que, tanmateix, no eren democràtics al segle XIX.

Ja aleshores hi hagué a tot arreu d'Europa moviments republicans, partidaris d'instaurar la democràcia com a mitjà d'establir un govern favorable als interessos de les classes populars, però després de la fi de la I Guerra Mundial, allò que va posar en crisi les monarquies va ser l'aparició dels feixismes. En la nòmina de reis destronats al segle XX hi figuren: Nicolau II de Rússia, Ferran I de Bulgària, Guillem II d'Alemanya, Carles I d'Àustria i IV d'Hongria, Constantí I de Grècia, Eduard VIII del Regne Unit, Carles III de Romania, Pere II de Iugoslàvia, Zogu I d'Albània, Humbert II d'Itàlia, Simeó II de Bulgària, Miquel I de Romania, Leopold III de Bèlgica, Constantí II de Grècia i Alfons XIII d'Espanya.

En el cas espanyol, la monarquia de Joan Carles (que arrenca el 1975) està plenament "consolidada" pel consens polític i un paper merament de representació de l'Estat sense atribucions polítiques perquè si les exercís estaria vulnerant la Constitució i Espanya no podria considerar-se una democràcia. Recorda Deulonder que en el cas d'Alfons XIII va caure "perquè no el volien ni els demòcrates ni elsreaccionaris, per raons diferents, no el volia ningú". Actualment, en canvi, les coses són diferents, "els dos principals partits de les Corts espanyoles són monàrquics".

La independència, accés ràpid a la república

Davant una monarquia blindada, l'historiador creu que "el camí més ràpid" perquè els catalans visquin en república és la proclamació d'independència de Catalunya, un procés que Deulonder preveu que tingui un desenllaç en els propers mesos: "Sembla ser que tot es decidirà en aquesta propera tardor". Poc partidari de fer apostes sobre quin és el futur del procés, l'autor considera que les darreres peces en el tauler, llegeixi's cas Pujol, són positives per al sobiranisme més que representar un entrebanc: "És una bona notícia perquè la gent que tingui les mans brutes millor que desaparegui de circulació, això ja d'entrada".

L'escriptor creu que "la corrupció és un mal que s'ha d'erradicar" ja que "els països que no funcionen bé és perquè tenen una corrupció galopant". Així doncs, "qui per la raó que sigui ens faci desaparèixer un corrupte d'escena ens fa un favor, sigui qui sigui i siguin quines siguin les seves intencions, no m'importa". Deulodner només espera que Pujol "assumeixi les consequències legals o penals dels seus actes i sobretot que es retiri totalment de la vida pública".