Foto: Tania TapiaLi diuen Nàtius. No direm el perquè. És el mínim que es mereix un vilanoví que fa formatge. I a més de fer-lo, ho explica amb una naturalitat pròpia d'aquelles sobretaules agradables, sornegueres i entranyables. Diu que és un gran taxador del valor de les petites coses. És Joan Ignasi Elena, un tipus d'interès polític, encantat de ser pare de tres nenes i disposat, assegura, a prescindir del que es diu, del que diuen i del que diran.
Elena va néixer al barri del Guinardó de Barcelona l'any 1968, l'any que aquell París, icona de la progressia, buscava platges sota els llambordins. Però París no té res envejar al barri nascut entre pedreres, hortets i blocs de pisos que veure néixer el gran Federico Urales -pare de Frederica Montseny- o que veneren El nen de la Rutlla, com un símbol sagrat de la Barcelona que fuig de les franquícies i el papanatisme. Elena hi va viure 25 anys fins que va conèixer la Mireia, la seva dona, que l'ha importat a Vilanova i la Geltrú, i amb qui cada dia mira d'enraonar -aquest verb tan nostrat- més d'una hora .
Alumne de l'Institut Príncep de Girona del carrer Lepantu assegura que "la política és la dimensió essencial de la persona completa a través del compromís". Una definició subtil segurament causada per l'herència del seu pare, mestre del cisell i pintor, és a dir, dels matisos, dels tocs justos, precisos i de la divisa que en el detall està el concepte.
Actualment, Elena és diputat, membre del secretariat del PSC i líder del corrent Avancem, un magma estrany que intenta ser el tub de fuites d'aquells socialistes que encara no volen respondre clarament quan els hi facin la pregunta que mai voldrien que els hi haguessin fet. Per això, Elena, afable, quan li pregunten que votarà en la famosa consulta, mira, somriu i respon: "Primer haurem d'arribar al pont i després veure com el travessem". Cisell, pinzell i paisatge que imaginar una realitat que ja pocs voldrien que existís.
Aquest advocat, especialista en laboral, drets d'autor i fundacions, enyora ser alcalde. De fet, confessa que el seu dissabte és passejar a Vilanova, comprar al Mercat i deixar-se aconsellar una lectura per la Rosanna a les lleixes de la llibreria Llorens. Assegura que és un antídot a l'hiperactivisme absurd. "Cal descobrir coses i ser curiosos", recomana un amant de l'olor de caldo, de la brea i del cafè thai.
Sum sacerdot del sofregit, es vanta de cuinar arrossos incommensurables i un Palak Panner extraordinari. Unes habilitats difícils d'entendre en un home que va començar militar a les Joventuts Socialistes de Catalunya als 14 anys. Cal dir que està acostumat a la vida dura: és socialista, catòlic i de l'Espanyol. Ara bé està acostumat a que tothom es quedi astorat quan diu que és periquito i és capaç de fer suar la democràcia muntant performance al mes de juliol a Sant Feliu de Codines.
A Elena no li agrada la tele però no es cansaria de veure "El que resta del dia". Admet que amb Emma Thomson prendria, com recomana el seu amic Oriol Guevara, una copa de Vinyes Velles, DO Empordà, com si fos un tast sublim de vida. "El Petit Príncep" el recorda com el primer títol que va llegir i ara gaudeix de la literatura índia i dels clàssics russos del XIX. De fet, de l'Índia ho gaudeix tot: els colors, les olors, els paisatges i el sentiment. Quan parla de l'Índia es dispersa, s'apassiona, s'enamora i s'encisa i només se centra si li parles de Roma, la ciutat eterna que posa tothom al seu lloc.
Escolta Albert Pla i Andrés Calamaro perquè és optimista de mena. Quan surt de casa i mira el cel, imagina a quina ciutat li agradaria estar. Somia en colors. Rebusca els seus arguments polítics entre els discursos de Raimon Obiols, de Joan Raventós i Marta Mata. Juga en un camp difícil però s'ho pren amb aquella filosofia que transpirava Mowgli, l'heroi indi que es va criar amb els llops creat per Rudyard Kipling i que ha omplert d'aventures moltes nits de generacions abans que en Shin Shan fes de les seves. Sia com sia Elena no és un somiatruites, ha estat alcalde i el seu futur polític pot virar com el país. Com amant d'Albert Pla potser recordarà aquella tonada que deia "I en Joan que somiava que el seu llit tenia ales i a mitjanit despegava i volava i volava i volava"...
