Joan Ridao publica 'El derecho a decidir' Foto: Jordi Palmer / Nació Digital
-En què es diferencien dret a decidir i dret a l'autodeterminació?
-Això es clarifica al llibre a partir d'una consideració, l'ordre constitucional intern espanyol diu que hi ha un sol subjecte de la sobirania que és el conjunt del poble espanyol, i per decidir una part del territori ha de decidir tothom, i en segon lloc hi ha una afirmació contundent i rabiosa de la unitat d'Espanya. La Constitució preveu que això es pugui reformar, però amb majories molt reforçades que ho fa gairebé inviable per no dir impossible. A més la Constitució acull el dret d'autodeterminació indirectament en la mesura que firma tractats internacionals a què obliga Nacions Unides. Però la mateixa ONU assimila aquest dret a fenòmens de descolonització i minories oprimides i en el marc d'un estat liberal democràtic com és Espanya, que forma part de la UE i garanteix un determinat nivell d'autonomia i respecte a la identitat nacional, aquest no és el supòsit d'aplicació. Això porta a la segona reflexió, que és el dret a decidir. Sostinc que el dret a decidir com a tal no existeix si deixem de banda algunes constitucions com Etiòpia, Sèrbia i Montenegro i la Unió Soviètica.
-Pel que diu, sembla que no hi ha res a fer.
-Doncs no és així, perquè en els últims vint anys el dret intern d'alguns estats ha creat un corpus jurídic, ha juridificat el dret a decidir, començant per la sentència de la cort suprema del Canadà de l'agost del 98, que posa al mateix nivell l'ordre constitucional intern d'un estat amb altres principis constitutius com el principi democràtic i diu que cal donar valor a la voluntat explicitada lliurement i democràticament per la ciutadania a les urnes. Això vol dir que si en un territori hi ha una majoria constatable que diu que vol la secessió, implica una negociació. Aquest és el referent. Després aquest supòsit es trasllada a Montenegro, salvant les distàncies, on el Consell d'Europa i la Comissió de Venècia disciplina i regula el procés que acaba desencadenant una consulta que fixa noves regles, participació de més del 50% de l'electorat amb un 'Sí' superior al 55%. I en el cas de Kosovo, la Cort Internacional de la Haia diu que té dret a la secessió perquè Sèrbia ha bloquejat cap possibilitat de negociació. I la llei de claredat canadenca, que no deixa de ser un manual de bones pràctiques que inspira el procés seguit a Escòcia, tot això és el que configura el corpus jurídic del dret a decidir, de tal manera que arribem a l'Estat espanyol, on es produeix una situació de bloqueig que, si persisteix, ni la UE ni altres instàncies no es podran inhibir i hauran d'intervenir.
-I que pot passar a Catalunya?
-No ho sap ningú. Hem anat molt de pressa i en alguns moments sembla que la improvisació és la mateixa estratègia, i això és un dels condicionants del procés. Amb l'escenari de bloqueig es plantegen altres sortides, que no són ni que el govern espanyol autoritzi el traspàs del referèndum o toleri la consulta, si fins i tot han impugnat el procés de diumenge. Altres sortides passen per unes eleccions en clau plebiscitària amb candidatures que vagin juntes o no però que tinguin clar que l'objectiu és fer una DUI és un escenari possible. Tot i que altres forces volen constatar que hi hagi majoria al Parlament per tornar a negociar amb el govern espanyol una consulta i en última instància una DUI. El llibre ja explica els escenaris de bloqueig, com els que hi va haver a repúbliques bàltiques, Ucraïna, Balcans, segurament la part més actual del llibre és l'estudi de totes les DUI que s'han produït al món en les últimes dècades, quins passos s'han seguit i quin termini mig de temps estan fins a la consecució de l'Estat. No tots els supòsits són iguals, però el termini és d'1,7 anys des del moment que es llença la DUI al Parlament fins al moment que culmina.
-És sostenible una DUI al Parlament de Catalunya?
-El dret internacional no contempla el dret a la secessió i la UE als seus tractats afirma la integritat dels estats, però la història demostra que aquests processos de secessió han arribat a bon port perquè la UE o altres instàncies internacionals actuen de la manera més pragmàtica que poden. La reunificació d'Alemanya és ben evident, es va modificar l'arquitectura de la UE i no va passar res. I a Escòcia la UE ja va dir que quan estigués clar, que aleshores veurien. Aquesta és una qüestió eminentment política i la UE sempre resol això per la via pragmàtica i aquí també ho farà.
-El fonament bàsic de l'obra és més jurídic que polític.
-Sí, hi ha una primera part més política que intenta explicar les causes del fenomen, que son dues, el fracàs de l'encaix després de 150 anys que el catalanisme ha maldat per influir en la política espanyola, i la crisi econòmica i del sistema institucional i la corrupció, que actua com a catalitzador. La segona part ja és la tesi on sostinc que el dret a decidir com a tal no existeix en el dret internacional ni cap Constitució el preveu com a tal, però que això no vol dir que no tingui virtualitat i valor en la mesura que hi ha diferents pronunciaments que en parlen del dret a decidir com una aspiració legítima, inclosa la última sentència del TC sobre la declaració de sobirania.
-A qui va destinat aquest llibre?
-D'entrada és un llibre en castellà per un editor que és RBA, que em planteja fa uns mesos fer un llibre amb voluntat didàctica d'explicar més enllà del Sénia i de l'Ebre als sectors de la intel·ligència espanyola que puguin tenir certa inquietud intel·lectual i política pel que passa a Catalunya més enllà de tòpics i falsedats.
-Encara som a temps de fer pedagogia, o aquest llibre ja només vol explicar perquè volem ser independents?
-És més això últim. No té voluntat pedagògica, però sí vol explicar algunes coses. L'altre dia vaig estar a Madrid, al col·legi d'Advocats, que no és precisament un programa de la dreta mediàtica amb tertulians agressius, i constates un nivell de desconeixement paorós del que ha estat el procés. Hi ha un seguit de tòpics que persisteixen, com el calcul partidista darrere el procés, que la sentència de l'Estatut no va ser tant dolenta, que tenim el nivell d'autonomia més important de qualsevol estat del món. Quan intentes combatre aquests tòpics i falsedats, almenys propicies el debat i aquesta és la pretensió del llibre. Però no és pedagogia com la que defensava el catalanisme fa un quart de segle: ara estem en la fase d'explicar respectuosa i educadament el què volem.
-La fase del catalanisme regeneracionista està tancada?
-Sí, però no d'ara, ja fa molts anys. Encara hi ha qui preconitza cercar un espai de diàleg i aprofitar instrumentalment la consulta per operar una reforma de la Constitució, però en el meu pas per la política activa i sobretot a partir de l'episodi infeliç de l'Estatut em vaig adonar definitivament. Jo sóc independentista de primera hora i l'escepticisme m'ha acompanyat tota la vida en aquestes coses, però la sentència del TC es pot resumir en que diu que aquí no hi ha res a encaixar, punt i s'ha acabat. A més, sóc conscient que el catalanisme mai tindrà el pes polític ni per descomptat demogràfic per fer una reforma constitucional. D'altra banda, l'Estatut no va deixar de ser un intent des de Catalunya de reformar alguns aspectes constitutius de l'Estat, ja que no podíem reformar la Constitució, com ara un reconeixement de la nostra identitat nacional, un finançament més just i equitatiu, presència a la UE, i a tot això es va dir que no. És l'últim intent fracassat, però ja no n'hi haurà cap més.
-Continua en política activa actualment?
-No, ho vaig deixar fa tres anys. Ara em dedico a la docència. Mantinc la militància a ERC, però tinc una condició que m'obliga a inhibir-me i no fer política i és que sóc membre del Consell de Garanties Estatutàries.
-Li sembla que ERC està actuant correctament en l'actual procés?
-Ho sento, no parlo d'ERC ni de cap partit per la meva condició de membre del Consell de Garanties.
