Jordi Cañas fa conya amb el seu cognom ensenyant una canya de cervesa. Foto: QS/NDS'enfila al faristols. Respira. Destapa el roller-pen. Escriu un parell d'anotacions. Agraeix l'assistència i diu la data. Un protocol suís i una correcció britànica decorada amb un vestit elegant i contemporani. Una estètica treballada que deixa pas a una dialèctica dura, contundent, a voltes cruel, a voltes passada de rosca, però construïda amb una orfebreria pròpia d'un cavaller templer disposat a escapçar els infidels de la causa espanyola. Així es presenta en Jordi Cañas, el portaveu i hiperactiu diputat de Ciutadans, cada cop que compareix davant els mitjans a dir-hi la seva.
Cañas, una de les icones de l'antiindependentisme, és un llicenciat en història - que no historiador, com bé recorda- que va néixer el mateix dia que Frank Sinatra, un 12 de desembre. Però a diferència d'en Sinatra, ho va fer el 1969 i al Guinardó, a tocar d' El Carmelo barceloní. La seva àvia Felipa es va encarregar de formar-li, en certa manera, el caràcter. Era el petit de la classe. Un fet que potser li va despertar aquesta vena polemista i burxadora per fer-se escoltar entre els més grans.
Parlamentari agre, provocador i un punt massa agosarat amb el joc de la demagògia és un magnífic conversador, un tipus divertit dotat d'un extraordinari sentit de l'humor. Com a mèrit s'apunta el tanto de la capacitat de comparèixer en dues comissions mentre als passadissos s'acaba de menjar un entrepà de truita i, a sobre, treu de polleguera el conseller Andreu Mas-Colell. Tot això en un matí qualsevol que, quan acaba, li obre les portes d'unes tardes plenes de tertúlies mediàtiques.
Apassionat d'en Mazinger Z i de la fotografia, va començar la seva vida professional a la Universitat amb una tasca ben curiosa: dibuixava mapes en 3D, cartografia digital, per poder establir la fórmula que els fenicis utilitzaven per escollir la construcció dels seus ports i colònies. Arqueologia fina. De fet, Cañas va treballar durant molt temps al Museu d'Història de Barcelona. Just abans de ser diputat treballava de consultor en projectes urbanístics relacionats amb la història i l'arqueologia. En aquests moments, Cañas voldria convertir en arqueologia la immersió lingüística. Al capdavall és la seva feina. La dels altres, evitar-ho.
El diputat Cañas havia militat històricament al PSC. Va arribar a ser secretari de formació del potent consell de federació de Barcelona. Ara, aquest lector empedreït de Moby Dick i que viu de lloguer es dedica a sollevar les calmades aigües del Parlament, amb intervencions memorables i teves-meves de traca i mocador contra els portaveus de totes, i totes vol dir totes, les forces parlamentàries. Les seves batusses amb diputats populars són dignes de pitet així com també cal recordar els elogis públics que dedicava a diputats com Toni Strubell o Alfons López Tena, ubicats a les antípodes de la seva línia ideològica.
Enamorat del concepte ideològic de la República, Cañas no és un tipus polític de manual. De fet, a les files de l'independentisme li calen ments polítiques com la del portaveu de Ciutadans. Intel·ligent, mossegador, hàbil, vehement -la seva capacitat d'enraonar i bellugar les orelles alhora és única-, home de cafè llarg i de canya curta però molt fresca, en Jordi Cañas s'ha guanyat un àtom propi en la biosfera política catalana per una inesgotable capacitat de tocar allò que no sona amb formes punyents, joc agressiu i contracop rabiüt.
Espectador incansable de Blade Runner es pren amb un somriure quan rememorant les paraules del líder dels replicants, en Roy Batty, se li fa conya sobre com explicarà als seus néts com era Catalunya quan era espanyola: “Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d'Orió. He vist raigs-C brillar en la foscor prop de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes a la pluja" .
