Mariano Rajoy, immobilista

Fidel al seu estil, Rajoy ha tornat a erigir-se com el mestre del rajoyisme o, el que és el mateix, un immobilisme tenyit amb alguns gestos que no volen aventurar, sinó tan sols insinuar algun moviment. El president espanyol ha fet zero autocrítica -ni tan sols ha fet cap reconeixement als ferits de l'1-O, com tampoc no s'hi va referir Felip VI-, ha seguit culpant la Generalitat de tot l'enquistament, s'ha negat a abordar qualsevol demanda de Carles Puigdemont i, fins i tot en aquells àmbits on -quasi forçat- ha proposat alguna iniciativa, ho ha fet sense cap concreció. Ha reconegut que la Constitució es podia reformar, però sense admetre l'acord avançat per Pedro Sánchez de tancar una proposta en sis mesos, i ha insistit en què aplicarà l'article 155 -acontentant Albert Rivera-, però tampoc no ha detallat amb quin mesura obligarà al compliment de la Constitució.

Margarita Robles, 'susanista'

La veu al Congrés de Pedro Sánchez, l'ala progressista del PSOE, s'ha tenyit de l'ànima més jacobinista i conservadora que abandera Susana Díaz per situar-se tan a prop del discurs de Mariano Rajoy -a qui ha agraït un to que poc ha variat respecte anteriors compareixences- que deixa tocada la posició de suposada equidistància que persegueixen els seus socis a Catalunya. La defensa fèrria del règim del 78, la definició tancada del seu com un partit d'estat o la ira amb què semblava que es referia a l'independentisme feia les delícies de la bancada popular mentre venia barat el suport al govern espanyol per aplicar l'article 155. Ni tan sols ha reiterat l'acord anunciat per Sánchez per tancar una reforma de la Constitució en sis mesos i les crides al diàleg només comportaven exigències a una de les dues parts, la catalana.
 
Pablo Iglesias, opositor

Davant del front constitucionalista encapçalat pel PP -i secundat per PSOE i Ciutadans-, Pablo Iglesias s'ha erigit com el líder de l'oposició a Mariano Rajoy, a qui ha titllat de ser el "culpable" que Espanya "es trenqui". Recorrent a la història i apel·lant a la política -per constatar la preexistència de la Generalitat abans de la Constitució-, el líder de Podem ha enfortit la seva aposta pel referèndum. Ha recordat al president espanyol els "errors" de la campanya dels populars contra l'Estatut, que ha posat com a punt de partida de la crisi territorial. Directe i incisiu, ha erosionat el PP amb l'argument que ha deixat de ser un "partit d'Estat" per satisfer interessos electorals. Prou còmode per utilitzar la ironia, ha advertit Rajoy que desconfiï del suport d'Albert Rivera, a qui ha situat com a marca blanca d'Aznar. Un Aznar, ha constatat, allunyat de Rajoy.
 
Albert Rivera, bel·ligerant

Sense citar aquest cop a Adolfo Suárez -ho han fet repetidament Iglesias i també Rajoy, amb enfocaments distints-, el líder de Ciutadans s'ha projectat com el garant de la unitat d'Espanya. De fet, Rivera fa setmanes que reclama a la Moncloa la necessitat d'actuar contra l'independentisme, per la via de l'article 155 de la Constitució. Avui ha reclamat prendre la iniciativa per evitar que "el cop a la democràcia" quedi impune. En el debat al Congrés, ha aprofundit en el missatge de defensa de la carta magna, amb l'argument que seria "inadmissible" que el govern espanyol obviés el plet català i no apliqués els mecanismes que té al seu abast per protegir l'Estat. Erigit en portaveu del "poble espanyol", s'ha alineat amb el discurs de Felip VI, coherent amb les tesis reformistes. Fins i tot ha emprat el català -sense cap advertència de la presidenta del Congrés, com ha passat en altres ocasions amb diputats catalans- per dir que a Catalunya es votarà. "Votarem", ha dit, sarcàsticament. Urnes, això sí, amb l'objectiu d'intentar guanyar diputats al Parlament.
 
Joan Tardà, resilient

La veu contundent, potent i greu del portaveu d'ERC xoca amb un contingut del discurs basat en el diàleg i el pacifisme extrem. De fet, ha subratllat tant com ha pogut que la repressió que pugui aplicar Mariano Rajoy -es mostra convençut que acabarà havent-hi dirigents independentistes a la presó- no només no comportarà un debilitament en el full de ruta de Junts pel Sí i la CUP, sinó que aquest en sortirà reforçat amb un augment de la solidaritat que rebrà per part d'altres sectors no sobiranistes -tal com va ocórrer arran de la violència policial de l'1-O-. Com és habitual, la seva calma només s'ha vist adulterada quan s'ha referit a les polèmiques paraules de Pablo Casado en què apel·lava al final viscut per Lluís Companys per alertar Carles Puigdemont. La banalització de la memòria històrica o la reacció xulesca dels diputats del PP l'han enervat sense fer-li perdre les formes. En el torn de rèplica, ha advertit el PSOE de les conseqüències que tindrà donar suport al PP. Ha fet els socialistes corresponsables de la repressió.
 
Carles Campuzano, advertidor

Atentent les peticions de Rajoy, que ha confessat que troba a faltar el "catalanisme pactista" que representava Convergència i Unió, el portaveu del PDECat ha ofert un perfil conciliador, sense escatimar avisos. Diputat experimentat -ja ho era amb CiU- i de discurs sense estridències, Campuzano ha instat el president espanyol a "aprofitar l'oportunitat de diàleg" que emana de la Generalitat i del Parlament, i li ha recordat les conseqüències funestes que tindria l'aplicació de l'article 155 a Catalunya. Partidari de "destensar" l'ambient, Campuzano ha estat més contundent quan s'ha referit al discurs del govern espanyol en relació a l'actuació policial de l'1-O. En nom del PDECat, ha demanat la dimissió del ministre de l'Interior, Juan Ignacio Zoido. El moment àlgid de la seva intervenció ha arribat en el torn de rèpliques, quan ha acusat Rivera d'actuar com un "falangista" i ha avisat el PSOE que no és compatible laminar l'autogovern i iniciar una comissió de reforma constitucional.