Una de les evidències més clares del cas Palma Arena és que el sistema d'operar d'Iñaki Urdangarin i els seus socis era d'una simplicitat extraordinària. De fet, si es confirmen les revelacions periodístiques, al final la conclusió és que era tan fàcil passar el platet que Iñaki Urdangarin hauria d'haver estat un monjo de la Trapa per deixar passar l'ocasió. Pagaven empreses, fundacions, entitats, ajuntaments ii governs autonòmics, tots ells sense preguntar mai res i a partir de sobreentesos que han de ser molt clars.

¿Per què ningú no es va estranyar gens ni mica del fet que un membre de la monarquia anés pel món demanant diners per la patilla? Quina és la raó per la qual no consta que algú els digués que no? Com és que quadrava tan bé l'ostentació del palauet de Pedralbes amb l'escassa activitat professional de la parella Urdangarin-Borbó?

No costa gaire deduir que els empresaris de Mallorca, com a col·lectiu, deuen ser els més alleugerits amb l'esclat del cas Palma Arena. Tants anys de gratar-se la butxaca, ja sigui per un iot nou o per a un palauet a Pedralbes, els deu haver deixat fins al capdamunt de la Borbotaxa.