El think tank nord-americà Stratfor Institute, conegut com a "CIA a l'ombra", analitza a fons aquest divendres el mapa polític espanyol després del 24-M, avisant als seus clients que "la fragmentació política espanyola continua fent-se més profunda" i que "Espanya, un país ja de per si difícil de governar, sembla que va cap a problemes encara més grans en els propers anys". L'institut té clar que el sistema polític espanyol es basava en l'existència de dos partits "que no discutien la Guerra Civil" i que "mantenien les dues cares d'Espanya tènuement unides", però que la irrupció de Podem i Ciutadans (C's) fa saltar pels aires aquesta convenció. Quant a Catalunya, veu paral·lelismes entre Ada Colau i l'anarquisme barceloní dels anys 30.

Stratfor té clar que "la identitat regional és un tema central en la discussió política a Barcelona i a Catalunya. "Recentment, ha estat liderat i promogut pel govern de CiU. Però enguany, l'actual alcalde de CiU ha estat canviat per Ada Colau, una nouvinguda que compta amb el suport de Podem", afirma. "Catalunya s'ha inclinat sempre cap a l'esquerra, un vestigi del seu profund republicanisme  durant la Guerra Civil", sosté. "La victòria de la nouvinguda apunta cap a un paral·lelisme encara més específic: la retòrica anti-institucions de Colau i anti-bancs té un tint de l'anarquisme que havia dominat Barcelona durant la Guerra Civil. La seva victòria suggereix que Barcelona està retornant encara més emfàticament a les seves arrels".

I és que el think tank explica a la perfecció a The Historical Roots of Spanish Political Division la situació política actual de l'Estat espanyol a partir de remuntar-se al procés de "reconquesta" de la península ibèrica per part dels diversos regnes cristians, deixant molt clar que una cosa era la Corona d'Aragó; una altra la de Castella; una altra, Galícia; una altra, els bascos, i encara una altra, Andalusia, per la forta influència sarraïna. "Aquestes fissures es mantenen evidents en l'actual sistema polític espanyol, en què aquestes regions espanyoles tenen les seves pròpies eleccions, que no coincideixen sempre amb les de les altres".

També descriu una segona fragmentació de tipus religiós, entre l'Espanya "clerical, absolutista i reaccionària", i "l'Espanya secular, constitucional i progressista". Descriu un país "majoritàriament encara agrari", però en què el desenvolupament industrial de Barcelona va propiciar-hi el naixement "d'un sentiment anarquista per als obrers que s'oposaven a les institucions opressores", i en què les riqueses naturals del País Basc i Astúries van propiciar-hi la creació d'indústries vinculades a la mineria i l'acer, atraient-hi obrers que van desenvolupar-hi "moviments socialistes".

"Finalment, el 1936, les dues Espanyes van anar a una guerra total quan l'exèrcit va alçar-se en armes i els obrers i camperols els van fer front". "Quan la dictadura va finalitzar amb la mort de Franco el 1975, una inicialment precària democràcia va emergir", i el PSOE va representar l'Espanya progressista, i el PP la conservadora. "Les dues Espanyes van ser cooptades pel sistema democràtic", analitza. Però, arran de la crisi econòmica del 2008, els partits anti-stablishment Ciutadans (C's) i Podem "representen el tercer i més recent motiu de fragmentació en la política espanyola"

"Enterbolir les aigües"

"Des de 1978, el fragmentat sistema polític espanyol havia estat manejable. Transferint poders a les seves regions, Espanya havia dissipat les tensions separatistes. "Però la crisi econòmica i la subsegüent emergència de nous insurgents polítics ha alterat aquest delicat balanç", avisa. I assegura que la política espanyola ha passat a tenir tres eixos: el nacional -"separatistes contra nacionalistes espanyols"-, social i "stablishment contra alternatius".
I deixa clar: "Aquests eixos no necessàriament estan alineats: un votant pot ser tant conservador com separatista, o anti-stablishment i nacionalista, creant un electorat profundament complex."
"
La fragmentació a Espanya és profunda, però el temps havia permès crear enteses viables entre els partits. Els nous actors s'han situat al mig d'aquestes treves, comprometent-les. Espanya, ja de per si un país difícil de governar, sembla que tindrà encara majors problemes en els propers anys", sentencia l'anàlisi.