L'emblemàtic 'Oso y madroño' de Madrid, pres pels republicans Foto: X.V.
L'abdicació de Joan Carles com a rei d'Espanya és un fet històric, no només pel que significa que un monarca renunciï al tron ni tampoc pel fet que es tracti d'un rei imposat per una dictadura i referendat per una constitució nascuda entre soroll de sabres. També és un fet històric perquè ha evidenciat, en només dotze hores, la fragilitat en la que se sustenta el pacte constitucional del 1978.
Procés sobiranista català a banda, l'Estat espanyol viu un terrabastall polític des que el passat 25 de maig el bipartidisme espanyol -tant aliè a la realitat política catalana- va patir un sever correctiu. Aquest dilluns, l'anunci del rei ha estat el detonant per demostrar, a la via pública, que la Constitució del 78 -aquell pacte que es van haver d'empassar els derrotats l'any 39, assumint una bandera i una forma de govern pels quals van caure tants a les trinxeres-, torna a estar en entredit.
L'emblemàtica escultura de l''Oso y el madroño', punt de trobada a la Puerta del Sol, centre de Madrid, ocupada per milers de republicans. I això només deu, dotze hores després que Joan Carles anunciés la seva abdicació. Alguna cosa ha canviat a l'Estat espanyol quan la seva societat s'atreveix a mostrar amb tanta claredat que no està disposada a empassar-se un altre borbó sense ni tan sols parlar-ne. Tres-cents catorze anys després de l'arribada dels Borbons als trons de Castella i Aragó, fulminats pel primer d'aquella nissaga després d'una cruenta guerra que va deixar milers de morts per tota la geografia peninsular, un altre borbó és a punt de descobrir que la ciutadania no pensa acceptar-lo així com així.
Si Catalunya reclama la seva majoria d'edat exercint el dret a decidir, Espanya la reclama exigint decidir democràticament de quina forma de govern es vol dotar, i amb aquesta demanda deixa clar que la Constitució del 1978 no és més que un trist acord del passat profundament qüestionable.
El PSOE té el pitjor paper
I en aquesta situació, amb el PP tancant files entorn els engranatges del poder, els mateixos ressorts, començant per la monarquia, que sempre els han afavorit, i amb una esquerra que ha pres els carrers en demanda de democràcia, el PSOE es troba en el seu pitjor moment dels últims 40 anys. Qui ho hauria dit, allà a Suresness, que just quatre dècades més tard s'enfrontarien a la prova de foc. Perquè acceptar la monarquia l'any 78 era una cosa, i acceptar-la al 2014, una altra de ben diferent. El PSOE té ara mateix davant seu una responsabilitat històrica, la d'acotar el cap un cop més davant els vencedors de la guerra civil o la d'assumir la importància del moment i forçar un canvi constitucional, obrint un procés constituent republicà.
La successió d'un borbó a un altre borbó es pot resoldre amb els únics vots del PP, però només el PSOE té la capacitat de qüestionar l'actual sistema monàrquic. No fer-ho li passarà factura, però passi el que passi, el que ha quedat del tot fracturat amb l'abdicació de Joan Carles, és el pacte constitucional del 1978.
