"El meu amor per la CUP fa temps que és descarat" ha dit Lluís Llach, via Twitter. L'excantant s'havia mogut durant molts anys en una estricta ortodòxia nacional i d'esquerres que el feia oscil·lar entre ERC i ICV. Però tot ha canviat i, a hores d'ara, significar-se -en públic i en privat- com a simpatitzant de la CUP ha començat a formar part dels criteris de la bona educació dins del sobiranisme transversal, amb especial incidència en el sector més diví.

És innegable que l'estratègia de la CUP ha estat brillant. David Fernàndez i els seus han aplicat criteris molt exigents en el discurs ètic i social, però no han perdut mai de vista que aquest país està immers en un procés d'emancipació que implica un alt grau d'unitat política. Han fet una oposició sense concessions però, en paral·lel, han sabut estar en les fotos que Catalunya ha enviat a Madrid i al món des del carrer i les institucions.

La CUP, en definitiva, ha aconseguit trencar el bipartidisme dels sobiranistes. Des de la seva irrupció als ajuntaments i, sobretot, al Parlament, ja no cal triar entre Mas i Junqueras, perquè hi ha David Fernàndez. A més, són els únics que -almenys aparentment- no estan intimidats ni acovardits per la irrupció de Podem/Podemos. És cert que la rotació dels candidats en limita l'eficàcia electoral, però també garanteix que al seu poble són fidels i que sota la samarreta no s'hi amaga una corbata.