Un bon dia de l'any 2005, el senyor Ignacio Antón, d'Almendralejo (Badajoz) va veure, amb ulls incrèduls, com se li començaven a acumular les comandes del seu cava extremeny. De cop -segons va explicar ell mateix a Tele 5- rebia unes quaranta trucades diàries i centenars de correus electrònics reclamant-li caixes i més caixes dels seus Bonaval, Lar de Plata i Marqués de Lares. Potser va ser l'espanyol més feliç amb la tramitació de l'Estatut.

No havia invertit ni un duro en publicitat ni en promoció. No havia millorat la qualitat ni la distribució. No havia fet cap esforç especial... Però estava multiplicant per set les vendes.

L'eufòria va durar un parell d'anys. Un temps suficient per utilitzar aquests nous ingressos en millorar el producte, contractar enòlegs reconeguts, augmentar la qualitat del raïm o eixamplar les xarxes de comercialització. Però no, el celler extremeny va decidir que destinaria la inversió... a patrocinar la selecció espanyola de futbol. Un encert esportiu, no es pot negar, perquè el seu va ser el cava oficial de la victòria al mundial de Sudàfrica.

Així doncs, els diners del boicot van acabar contribuint a les primes d'un grup de futbolistes que un estiu van ofrenar noves glòries a Espanya. Imagino que no és un mal destí, des del punt de vista dels boicotejadors catalanòfobs.

Però, un any més tard, el benefactor de la Roja és a punt de tancar. Els seus clients conjunturals ja no compren el beuratge extremeny i el boicot ja no és el que era. Mentre, al Penedès han dedicat aquest temps a obrir mercats cada cop més llunyans perquè, al capdavall, aquell mateix boicot els ha fet conscients que ningú no regala res. I Espanya, menys.