La guerra com a recurs ideològic

Publicat el 19 d’abril de 2014 a les 21:59
L'entitat Societat Civil Catalana, de caire unionista, ha anunciat la seva intenció de fer una manifestació l'Onze de Setembre a Tarragona, convocant específicament a les 18:08 en record de l'any 1808, any d'inici de la Guerra del Francès, anomenada Guerra de la Independència per la historiografia espanyola, de la mateixa manera que la britànica l'anomena Guerra Peninsular i la francesa Campanya d'Espanya.  
 
Però tant li fa el nom de la guerra, perquè el cas és que aquesta plataforma cívica de discurs nítidament nacionalista espanyol, reivindica aquest enfrontament bèl·lic amb l'absurd històric que la guerra del Francès va ser “la veritable guerra d'independència d'Espanya”, com si Espanya no fos en aquell moment un estat independent amb un rei legítim com Josep I -a excepció feta de Catalunya, annexionada a l'imperi-. Però com la interpretació històrica és a l'abast de tothom i també de Josep Ramon Bosch -portaveu de l'entitat Societat Civil Catalana-, s'entén que al programa 'Per tots' d'Intereconomía Barcelona no s'estigui de recordar que a la guerra de Successió hi va haver catalans filipistes al temps que obvia que en temps de Napoleó les elits intel·lectuals espanyoles eren partidàries del poder legítim emanat dels acords de Fontainebleau i de les abdicacions, a dreta llei, de Baiona. I per això resulta oportú recordar que les guerres del passat han esdevingut un recurs ideològic des del qual reivindicar un determinat present.    
 
Tant és així que des del punt de vista del nacionalisme català, ho sabem prou bé, les guerres reivindicades han estat les dels Segadors i la de Successió, de la mateixa manera que el nacionalisme espanyol ha fet bandera d'una improbable Reconquesta -el terme ja va ser rebutjat per Ortega y Gasset- i especialment, de la guerra contra els exèrcits napoleònics. En aquest cas, amb l'afegit que el detonant va ser una bullanga pels carrers de Madrid que va resoldre's en centenars d'assassinats i amb un parell de quadres que Goya es va veure obligat a pintar per fer-se perdonar el fet d'haver triat el bàndol perdedor. I per cert, no se'n va sortir gaire.
 
Tot plegat, la tria de les 18:08 denota, en primer lloc, un seguidisme dels mateixos tics nacionalistes -la mitificació de les 17:14- que suposadament es volen desqualificar; i en segon lloc significa una demostració palpable que els fets històrics són reinterpretats a conveniència d'uns interessos polítics concrets. Potser el dia que tots acceptem les mateixes regles del joc tot serà més senzill, però mentre continuï el mantra que el nacionalisme català manipula la història i en paral·lel el nacionalisme espanyol faci exactament el mateix sense cap mena de vergonya no hi haurà debat ni entesa possible.