Tot sembla indicar que l'estratègia de l'unionisme català passa, exclusivament, per confiar en què l'estat els farà la feina i aconseguirà impedir que la societat catalana expressi la seva voluntat democràtica a través d'un referèndum o del Parlament. De fet, ni tan sols s'emeten arguments en el sentit positiu de mantenir-nos dins les fronteres de l'estat espanyol. En tots els àmbits, sigui on sigui el debat, els líders de l'espanyolisme es limiten a repetir que tot és il·legal i que res no podrà ser, al marge del que vulgui la majoria del poble català.

Però el risc d'aquesta via política és molt alt perquè l'unionisme confia en algunes certituds no necessàriament immutables. Per exemple, la Catalunya espanyola renuncia a eixamplar la seva base amb una apel·lació constant a la prohibició, sense proposar cap escenari de futur viable i atractiu. Tampoc no té un escenari il·lusionant per als joves o els nouvinguts i es limita a oferir com a garantia unes institucions madrilenyes molt desprestigiades fins i tot a Madrid.

Un estat en crisi profunda, com ho és l'espanyol, no és una barrera infranquejable. I la seva mateixa feblesa li impedirà la flexibilitat necessària com per dissenyar una oferta prou atractiva per als catalans que aconseguís dividir el catalanisme. En definitiva, l'unionisme renuncia a ser majoritari, ara i en el futur, tot confiant en una prohibició eterna. Fàcil, però molt perillós.