Fa deu mesos que a Bèlgica no es posen d'acord per formar govern i tot indica que el pròxim 13 de juny el primer ministre, Ives Leterme, complirà un any en funcions. A Brussel·les s'han batut tots els rècords.

El motiu principal d'aquest llarguíssim desacord és que la Nova Aliança Flamenca (N-VA) -independentista, republicana i la gran guanyadora a Flandes- no està disposada a que les coses segueixin igual. La N-VA reclama que s'eliminin els fluxos de diner públic que subvencionen el sud francòfon -via seguretat social i transferències indirectes- i són un llast per al nivell de vida i els serveis dels neerlandòfons. En les qüestions lingüístiques tampoc no s'ha avançat gens.

Però a Bèlgica aquest debat és vell. El que ha canviat és l'actitud d'una nova classe dirigent (Ben Weyts, Jan Jambon i, sobretot, Bart de Wever) que, per primera vegada, negocia principis en comptes de ministeris. Dirk Rochtus, un intel·lectual pròxim a la N-VA, diu aquesta setmana a Le Vif, el principal setmanari francòfon, que aquesta actitud "genera admiració més enllà dels nacionalistes [flamencs]". De fet, la N-VA no para de créixer a les enquestes.

De l'altra banda, el Partit Socialista való, principal força política entre els francòfons, s'enfonsa als sondejos perquè el seu electorat considera que no és capaç de mantenir a ratlla els flamencs, que vol dir deixar les coses com estan. Amb la N-VA l'estratègia de sempre els ha deixat de funcionar.