Fins ara, el procés d'emancipació nacional de Catalunya patia, essencialment, la pressió de l'estat i dels seus delegats polítics i institucionals a Catalunya. Un assetjament de dimensions enormes, però molt direccionat de dalt a baix, amb el conglomerat polític, financer, mediàtic i institucional madrileny orientat a intimidar les elits catalanes i, en paral·lel, a aconseguir una asfíxia gradual del marge de maniobra de la Generalitat. El deteriorament dels serveis públics n'ha estat la conseqüència més evident.

El fet és que aquesta estratègia, més que aturar el procés ha tendit a eixamplar-ne la base social. El sobiranisme ha sabut deixar al descobert els engranatges de subordinació que han fet possible l'apropiació crònica d'una part substancial dels recursos que necessita la societat catalana. La solució política ha consistit en visualitzar l'itinerari cap a una República Catalana lliure dels peatges i condicionants que imposa el règim setantavuitista.

Però ara comença a tancar-se sobre Catalunya l'altre braç del que resulta ser una formidable pinça política. Des d'un extrem, Cristóbal Montoro ofega els recursos de la Generalitat, obligant l'administració catalana a retallar sobre les retallades. I, de l'altre, Pablo Iglesias denuncia furiosament el defalliment dels serveis públics a Catalunya ignorant, de forma deliberada, que els recursos de la Generalitat són una decisió, lliure i premeditada, del govern de Madrid. Així doncs, políticament, el dèficit social aconsegueix negar el dèficit fiscal.

No és un complot Casta-Podemos perquè estaria massa ben pensat, però és evident que el temps comença a córrer en favor d'Espanya. Antes morada que rota.