El 16 de novembre del 2003, 5,3 milions de catalans van tenir l'oportunitat de votar en unes eleccions que podien marcar un punt i apart en la història recent de Catalunya. Per primer cop en molts anys Jordi Pujol no n'era candidat i l'esquerra creia que tenia possibilitats reals d'assolir el govern de la Generalitat després del fiasco del 1999, quan es van quedar amb un pam de nas en no poder articular cap majoria parlamentària alternativa a CiU.

Al final van ser 3,3 milions els catalans que van votar, donant com a resultat un Parlament molt més obert del que ningú no esperava. CiU, amb Artur Mas com a candidat, va guanyar les eleccions i va aconseguir 46 escons. El PSC de Pasqual Maragall en va treure 42 però amb 7.029 vots més que CiU. La clau de les eleccions va ser que aquells 42 escons, més els 23 d'ERC i els 9 d'ICV permetien sumar una sòlida majoria de 74 escons, a partir de la qual es va articular el primer tripartit i la presidència de Maragall.

Però encara que, a pilota passada, era evident que l'aritmètica marcava una porta oberta al tripartit, el fet és que aquella va ser una jornada estranya, on l'eufòria va arribar només a les seus d'ERC en la que va ser la seva primera gran nit -en vindrien d'altres-, mentre que als quarters de CiU i del PSC no va quedar clar en cap moment si calia o no obrir les ampolles de cava que uns i altres tenien en fresc.

Qui sí va poder provar el cava va ser Víctor Alexandre, que “com a simpatitzant”, va passar la nit a la seu local d'ERC a Sant Cugat del Vallès. “Allà es va viure amb una alegria immensa comprovar que per primera vegada l'independentisme tenia possibilitats de govern, era una cosa que no havia vist mai ningú”. “Els resultats no eren per tirar coets -segueix Alexandre- però ja es veia que el joc parlamentari permetia albirar moltes esperances”. Per la seva banda Eduard Voltas recorda que “com a votant de Carod”, les sensacions d'aquella nit “van ser molt bones”. “Jo vaig votar Carod i tal com va quedar configurat el Parlament ERC tenia la clau per decidir quin govern es formava, per tant aquella nit estava satisfet”, afirma.

Vaticinar el desllorigador

De fet, la clau de la nit va estar en la capacitat de vaticinar el desllorigador de les eleccions, és a dir, si s'acabaria fent un tripartit en clau d'esquerres o un bipartit CiU-ERC en clau nacional. Per Aira, el recordat discurs de Jordi Pujol, “aquell del calleu, calleu!, ja indicava que els resultats no eren per celebrar res”. De fet, a l'hora d'anar a dormir, les percepcions eren molt diferents. Així, mentre per Aira “molts convergents van anar a dormir creient que governarien”, Mercader assegura que va marxar “amb la sensació que el pacte [amb ERC i ICV] era possible”, entre altres coses perquè al llarg de la nit es van fer “les trucades pertinents per tenir la intuïció que el tripartit era factible”. 

Per la seva banda, Lasalas recorda que “tot i l'ambient de derrota” que es vivia a la seu del PSC, “des del primer moment José Montilla ja deia que es podia sumar”, malgrat que la primera impressió “”no era de suma, sinó de decepció, i en tot cas no va ser una nit d'eufòria ni molt menys, sinó al contrari”.

Les eleccions del canvi

El que era clar per a tothom és que aquelles eleccions havien de portar a un canvi polític de primera magnitud. Per primer cop les enquestes donaven al PSC com a clar guanyador,i les forces d'esquerra ja s'havien mostrat disposades a pactar per governar i amb un objectiu clar, reformar l'Estatut, extrem que havia obtingut el suport explícit del secretari general del PSOE i futur president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero per mitjà del seu famós 'apoyaré'.

Montserrat Nebrera encara no havia entrat en política l'any 2003 i de fet, era “abstencionista militant” i per tant no va votar a cap partit, però malgrat això, recorda que com gran part de la societat catalana, estava “encuriosida per la possibilitat d'un canvi”, sobretot perquè molts catalans “havien crescut amb la idea que la Generalitat i CiU eren el mateix”. “Era complicat associar la Generalitat amb algú que no fos Jordi Pujol”, rememora Nebrera. Del mateix parer era Lasalas, que considera que en aquell moment “era molt saludable per una democràcia l'alternança al govern”. Fins i tot Alexandre, que no era “gens partidari del tripartit”, recorda que “després d'un quart de segle de CiU s'havia de provar”.

Del 16-N al Pacte del Tinell

Les eleccions del 16 de novembre van desembocar, el 14 de desembre, en el Pacte del Tinell pel qual PSC, ERC i ICV-EUiA acordaven formar el govern catalanista i d'esquerres, amb Pasqual Maragall com a president. Per a Voltas, aquell pacte “estava justificat per dos motius, primer perquè era necessària l'alternança després de 23 anys, i en segon lloc perquè suposava l'aplicació d'un programa nacional més ambiciós del que hi havia hagut fins al moment”. 

En canvi Aira recorda que el tripartit “no era la única fórmula possible” i defensa “un pacte CiU-ERC”, mentre que Mercader es posiciona a favor del tripartit perquè un cop el PSC “va guanyar en vots, condició indispensable per liderar qualsevol opció”, la sortida era “fer un govern diferent al de Convergència”. “El govern el forma qui suma majoria al Parlament”, rebla Mercader.

Per la seva part Alexandre considera que ERC “podia decidir qui tenia el govern”, i com a partit independentista “havia de posar línies vermelles innegociables” i, si ni CiU ni PSC les acceptava, s'hauria d'haver quedat a l'oposició”, i recorda que una de les claus per entendre la constitució del tripartit rau en la “converfòbia” de part de la cúpula dirigent d'Esquerra, i per això mateix considera que els estira-i-arronsa de la negociació eren “una escenificació, perquè el tripartit estava dat i beneït”.

Del tripartit a la consulta

Deu anys després d'aquelles eleccions i amb la possibilitat d'efectuar una consulta sobre el futur polític de Catalunya, l'experiència del tripartit plana sobre la memòria col·lectiva dels catalans, però amb opinions diferents. Així, mentre que per a Nebrera, el moment actual és “herència de Maragall” i considera que no es podria haver arribat a aquesta situació “des del llegat de Jordi Pujol”, per a Aira, el tripartit és “la primera d'una sèrie de decepcions” que “explica molt on som ara”.

Per la seva banda Mercader considera que tot i que el tripartit “no va anar tant bé com es va planificar”, és la “reacció contra l'Estatut” la que “va condicionar molt el futur”, mentre que Alexandre carrega la crítica sobre el segon tripartit: “Crec que de la profunda decepció del govern Montilla i sobretot de la decepció amb ERC que la gent es va començar a mobilitzar”, és a dir, que iniciatives de la societat civil com les consultes sobiranistes haurien aparegut del “desencant de la política d'ERC” en relació al segon tripartit. Voltas ho té encara més clar: “El procés d'independència comença amb el Pacte del Tinell, sense ell no seriem on som”.

Sigui com sigui, deu anys després el cert és que Catalunya s'aboca a un futur immediat marcat per la celebració o no d'una consulta sobre el dret a decidir, un referèndum que en part va començar a gestar-se en una nit en els que els únics que tenien prou motius per beure cava eren els d'Esquerra Republicana de Catalunya perquè van ser els únics que van tenir la clau -literalment- de tombar el govern cap a CiU o cap a PSC.