Aquest és un país en el qual centenars de milers de persones porten cinquanta o seixanta anys vivint-hi sense haver pronunciat mai una sola paraula en català. I on fins l'última àvia centenària del poble més aïllat del Pirineu coneix perfectament l'idioma de Miguel de Cervantes i Belén Esteban.

Com que la realitat és així, totes les campanyes internes i, sobretot, externes contra el català s'han de basar en algun camp -sempre anecdòtic- on el castellà pogués arribar a ser prescindible. I l'emblema preferit és el de la retolació en català dels establiments comercials, que els castellanòfils han rebatejat, hàbilment, com a "multes lingüístiques".

Curiosament, els partidaris d'aquesta suposada liberalitat lingüistica consideren que les 151 lleis que garanteixen l'etiquetatge en castellà no són imposició, sinó servei. I per això estan d'acord en què, per exemple, IKEA fos multada amb 8.000 euros, aquest mes de gener, perquè alguns dels seus productes tenien indicacions que no estaven en castellà, però sí en suec o anglès.

La burla és tan evident que no serveix per a gaire més que per animar les tertúlies cavernoses madrilenyes i els pocs que les escolten per aquí. I per això és tan lamentable que el PSC -el partit del president de la Generalitat- s'hagi espantat pels brams de la ràdio borroka castissa i hagi promès que eliminarà les quatre sancions que s'han posat en favor de la retolació almenys en català.