Era la primavera del 2014, en plena romeria del Rocío, quan Susana Díaz, creient i devota que no feia ni un any que havia rellevat José Antonio Griñán al comandament de la Junta d'Andalusia, va decidir que no es presentaria a les primàries per ser secretària general del PSOE. El primer motiu era perquè acabava d'arribar a una presidència sense haver guanyat encara unes eleccions. El segon: havia de presentar-se a unes primàries per les quals havia batallat Eduardo Madina i el PSOE va acabar acceptant. Ella hagués volgut fer-se amb el lideratge del partit en un congrés amb el suport dels dirigents territorials sense haver de ser sotmesa a l'escrutini de la militància. Amb Felipe González i Alfonso Guerra com a referents, a Díaz li agrada vestir-se de flamenca i exhibir amb orgull el segell andalús dins i fora del partit.

En veure que les primàries eren inevitables -s'havia imposat la tesi "un militant, un vot" que abanderava Madina- Díaz va pactar amb Pedro Sánchez. Li donava suport i posava la federació andalusa a la seva disposició per ser secretari general a canvi que ell no optés a ser candidat a la presidència del govern espanyol. Ella volia catapultar-se, però Sánchez no va estava disposat a renunciar a ser cap de llista. A partir d'aleshores, i agafant-se als mals resultats electorals obtinguts pel PSOE, Díaz va iniciar una batalla per descavalcar-lo des de l'ombra.

Els càlculs per convocar el congrés

"Si Susana Díaz vol liderar el PSOE, té la responsabilitat de fer un pas endavant en el pròxim congrés", va dir Sánchez aquest diumenge en l'entrevista que li va fer Jordi Évole a "Salvados". La convidava d'aquesta manera a donar la cara. A deixar de moure fils entre bambolines i a enfrontar-se a unes primàries a les quals probablement ell es presentarà.

Reclamava també l'exsecretari general que el congrés es fixi no més enllà de mig any. És conscient que l'andalusa, que té la gestora sota el seu domini, vol dilatar la convocatòria perquè sap que la seva imatge ha quedat tocada després que se l'hagi situada com la precursora de la renúncia de Sánchez i de l'abstenció del PSOE a la investidura de Mariano Rajoy. També és conscient que, estant fora del Congrés i del lideratge del partit, com més temps passi més probable serà que Sánchez perdi força. "Un partit com el PSOE no pot estar pendent de l'agenda personal d'algú", va insistir l'exlíder socialista, que sap que l'andalusa es mou en aquest esquema.

Díaz, filla de lampista -el seu pare treballava en el manteniment de l'Ajuntament de Sevilla-, s'autodefineix precisament com "de la casta dels lampistes". Una metàfora dels consolidats tentacles que té per pilotar el PSOE des de la federació andalusa, que suma més de 45.000 dels 180.000 militants que té a hores d'ara el partit. Sap que ara li tocarà de nou esperar el seu moment, un cop es tanquin les ferides pel gest condescendent amb Rajoy i calculi que el PSOE pot ser realment alternativa de govern. La dirigent andalusa fa sempre passos endavant quan és per guanyar.

Un ascens fulgurant

Els adversaris que ha tingut Díaz dins del propi PSOE l'acusen d'haver anat trepant posicions dins de la formació a base "d'apunyalar" a qui li feia nosa. Als 17 anys ja tenia el control de les joventuts del partit a Andalusia. Amb 25 anys va ser regidora de Joventut i Ocupació a Sevilla. Apadrinada per Griñán, va fer el salt al Congrés l'any 2004 i després va ser senadora. El 2012 va entrar al govern de la Junta i poc després va ser designada com a successora del president, al mateix temps que es feia amb les regnes de la federació andalusa del PSOE.

Taurina i amb fama de ser implacable amb la dissidència, se sent còmode en els mítings però no li agraden les rodes de premsa. Llicenciada en Dret, Díaz és especialment hàbil a l'hora de comptar censos de delegats. Va errar càlculs, però, en el congrés del 2012, en el qual va donar suport a Carme Chacón i finalment va guanyar Alfredo Pérez Rubalcaba, però ràpidament va prémer les tecles per ressituar-se amb la cúpula de Ferraz. No acceptarà cap errada més. Situa la romeria del Rocío de l'any que ve -és a dir, la primavera- com el context idoni per convocar el congrés. Serà el moment de meditar si fa el pas i tornarà a fer números. Tot i que si qui vota és la militància en unes primàries tot és molt més complex de calcular.