Ahir, al marge de la rellevància del cas de Pere Navarro, el ministre de l'Interior va tornar a insistir: "Hi ha crispació". Els és igual que d'una banda hi hagi tota la capacitat de coacció d'un estat, amb tot el seu aparell d'intimidació, i de l'altra només hi hagi la força física d'una senyora de 63 anys. El cas és que necessiten trobar alguna simetria per poder comparar la legitimitat de dues violències.

Madrid ha posat la plantilla basca sobre Catalunya i no li quadra per enlloc perquè aquí no hi ha una violència il·legítima que es pugui equiparar amb un estat de dret. Per més por que impostin els polítics del PP i del PSC, la senyora Puigbó no és ETA i, per tant, no podran justificar mesures excepcionals, com aquella llei de partits que li va donar una majoria artificial als espanyolistes o el tancament de diaris i entitats lingüístiques i/o culturals.

Navarro o Fernández Díaz poden fer veure que es creuen que Ullastrell és l'Ulster i la senyora Puigbó la punta de llança dels comandos operatius. Però la realitat, tossuda, és que aquesta societat vol viure en pau i democràcia i que ambdues coses només s'aconseguiran treient-nos dal damunt, per la via de la participació, els polítics que es creuen per sobre de les urnes.