En aquests moments, la funció aparent d'Unió Democràtica en és la d'una força que s'oposa al sobiranisme des del catalanisme polític. Deixant a banda la contradicció òbvia d'aquest plantejament, cal reflexionar seriosament sobre quin espai electoral pot arrossegar una posició tan contorsionada com aquesta. De fet, UDC -amb la vicepresidència, dues conselleries i la presidència del Parlament- ve a disposar d'un espai equivalent al que ocupava ERC en els dos tripartits, això sense que sigui comprobable que disposa d'una base electoral certa i contrastada.

El cas és que per frenar una possible evolució del conjunt del catalanisme polític no cal UDC. Els electors en tenen prou amb el PP per la dreta, el PSC per l'esquerra i fins i tot un partit temàtic -Ciutadans- que pràcticament només s'ocupa d'aquesta qüestió. Ningú no ha votat CiU per contenir l'independentisme, de la mateixa manera que ningú no ha votat PSC per fomentar la via sobiranista.

En aquest sentit, la posició política de Josep Antoni Duran Lleida és perfectament legítima, però no gaire sostenible en el temps. Les circumstàncies obligaran a prendre decisions i UDC no podrà refugiar-se en un confederalisme llunyà i escapista per deixar les coses com estan. Per això és tan significatiu l'article de Josep Maria Vila d'Abadal, que s'afegeix als gestos de Joan Rigol o fins i tot Pilar Fernández Bozal, que ja han participat en la consulta de diumenge a Barcelona. Hi ha una Unió que també decideix.