Amb una desimboltura sorprenent, el diari El País reconeixia en el seu editorial d'aquest diumenge que un resultat "força versemblant" en la consulta del 9 de novembre seria una victòria del sí a la independència amb un 55% de suport. Una xifra molt en la línia dels darrers treballs de camp del CEO i d'alguns mitjans de comunicació de Barcelona i, fins i tot, Madrid. En definitiva, el fet és que la percepció dominant és que l'opció independentista és clarament majoritària dins del cos electoral català. És més, l'evolució de les enquestes registra un decantament constant -i relativament ràpid- dels indecisos cap a la simpatia per la idea d'un estat català independent. Definitivament, el cas Pujol no revertirà les enquestes i això ja s'accepta fins i tot a Madrid. 

Així les coses, només queden dos arguments viables per forçar la permanència dels catalans dins l'actual statu quo espanyol. Un, que una part significativa de la població vol quedar-se a Espanya, un 45% segons aquest mateix editorial. Però no queda gens clar amb quina legitimitat democràtica es pot sostenir que la minoria ha de tenir la capacitat d'imposar els seus objectius polítics a la majoria. El segon argument és que un futur estat català agrediria d'alguna manera aquesta minoria espanyolista. Però una afirmació d'aquesta envergadura no es pot sostenir sense, almenys, aportar algun indici mínimament sòlid en aquest sentit. Espanya ha convertit l'unionisme català en una utopia irrealitzable.

La qüestió de fons és que, definitivament, l'unionisme ha renunciat a presentar-se en la batalla política per convèncer la majoria. I la feina subterrània dels serveis secrets pot escapçar, en teoria, alguns líders polítics destacats, però sense que això causi un efecte real en la base del moviment sobiranista. No venceran perquè no convenceran. Simplement.