Com hem rigut aquestes setmanes amb tota aquesta tropa de feixistes. Ha estat un no parar de sensacions. D'ençà de la primera concentració davant la seu del PSOE a Ferraz, els exemplars més cotitzats de l'Espanya troglodita han anat desfilant per davant nostre amb una gràcia inusual, abandonant les seves coves (coves de 200 metres quadrats al barri de Salamanca, tot s'ha de dir) per defensar la santíssima unitat de la nació més amenaçada i indefensa de la història de la humanitat.

Segur que, com a mínim, en recordeu tres o quatre. La dona del crit terrorífic a Plaça Sant Jaume, el noi aquell de Saragossa que confonia l'1 d'octubre català amb l'11 de setembre americà, els ultraortodoxos del rosari, el que acompanyava un ferit de guerra amb expressives mostres de dolor, el senyor gran amb mascareta que ens alertava d'haver "despertat" el país, o l'heroi gasejat per putodefensar Espanya. Ha estat un desplegament de carisma fatxa sense precedents, cadascun amb el seu tret característic.

[noticiadiari]2/265405[/noticiadiari]

Tots ells, però, tenen quelcom en comú. I no és només el fet de ser més franquistes que l'àliga de la bandera, no. El que els uneix a tots, del primer a l'últim, és una incomprensible habilitat per guanyar la guerra ininterrompudament, des de fa dècades. Amb aquella expressivitat, aquell verb i aquell sentit comú tan emblemàtics, no deixen de tenir-nos dins d'un perímetre acotat. Aquestes setmanes fan veure que l'Estat se'ls descontrola, escenifiquen una mica d'enuig perquè tenen la sensació que estan repartint més almoina del que poden assumir, però l'únic gran descontrol que acabaran permetent és que el masover (terme fet servir per l'expresident Carles Puigdemont uns mesos abans de pactar-hi) continuï sense ser de dreta radical durant quatre anys més.

Ens tenen la bota al coll com sempre. Ara fa de maldir, en soc conscient, perquè encara ens estem eixugant les llàgrimes que ens queien galtes avall mentre saltàvem d'un vídeo hilarant a l'altre, però la realitat és que continuen fent-nos viure a l'Espanya que ells volen. Els milers de retuits i stories que hem penjat aquests dies només són un miratge que ens hem regalat entre tots els perdedors. Hem volgut fer-nos creure entre somriures que el gegant té els peus de fang, i està molt bé que sigui així, perquè mai s'ha de perdre el sentit de l'humor (n'hi ha prou perdent la nació). Però no perdem l'oremus, perquè ells no han perdut ni perdran mai l'Estat.

[noticiadiari]2/264885[/noticiadiari]
No el perdrà la fauna de Madrid, però tampoc la de Barcelona. Encara que transmetin una certa vulnerabilitat o bogeria, els que mouen la cua per la plaça Sant Jaume saben perfectament la tranquil·litat amb què poden passejar la seva victòria disfressada d'amarga derrota. Aquella dona va cridar i nosaltres vam riure, sí, però ella descansa cada nit en el confort del seu Estat flonjo mentre la nostra identitat, cada vegada més perduda, ofega el seu propi crit al coixí. No, no és por el que té el feixisme aquests dies. No ens equivoquem. Només sent ràbia per haver de compartir la seva amnistia eterna amb nosaltres.