Laura Borràs: «No podem anar més enrere, i aturar-nos és recular»

Laura Borràs és sincera. No enganya ningú quan explica que ella no s'hi veia, que abans de l'1-O mai s'ho hauria pensat. No esperava ser diputada al Parlament. Tampoc ser consellera de Cultura malgrat que aquest -és experta en literatura comparada i en la seva projecció al món digital- sí que és el seu món. El darrer escenari, encara més imprevist, és Madrid. "El Congrés és un món en el qual jo no hi tenia cap interès prèviament", confessa. De la carrera de San Jerónimo en sap "el que m'han explicat la Teresa Jordà i l’Ester Capella ", explica riallera a la nova seu de Junts per Catalunya (JxCat) a Gràcia, que tant podria ser un outlet de moda, una start up o un taller fotogràfic.

Borràs creu que a Madrid cal ser-hi, que cal explicar-se i espera poder-ho fer: "En molts cursos de doctorat que he fet per tota Espanya -afirma- he vist interès per conèixer coses que potser no els arriben a través dels mitjans i jo, que mai he amagat que sóc independentista, he vist interès per saber".

Per explicar-se "amb claredat" i fer sentir "la veu de la independència", l'exconsellera pren el relleu de Carles Campuzano i Jordi Xuclà com a cares visibles del nacionalisme català de centredreta a Madrid, que històricament ha representat CiU. Ells eren dos polítics professionals, experimentats i experts en negociar esmenes, capaços d'adaptar-se a qualsevol context fins que Carles Puigdemont i Quim Torra els van fulminar i apostar per Borràs o Míriam Nogueras a més de Jordi Sànchez. "Jo sóc una professional del meu àmbit, el moment actual requereix una combinació dels que ho són de la política i dels que no, perquè això ens permet enriquir l'excepcionalitat del moment que vivim", afirma amb prudència. Té poca experiència, però no és innocent i és conscient que el perfil de Campuzano o Xuclà no és gens diferent del dels consellers empresonats Jordi Turull o Josep Rull, caps de llista per Lleida i Tarragona, respectivament.

"Els canvis no permeten que les coses quallin, però a Cultura he posat les condicions perquè la vida cultural es treballi amb un equip i directius"

El salt de Borràs va sorprendre perquè era segurament la consellera del Govern més feliç amb el càrrec, si més no la que més ho exterioritzava. Pel Palau Marc en poc temps hi han passat diversos inquilins (Santi Vila, Lluís Puig i ella mateixa). No queda massa clar si l'administració va o no sola i si, per tant, no calen consellers de Cultura. En nou mesos no s'endú cap gran projecte -"els canvis no permeten que les coses quallin"- perquè no li ha estat materialment possible emprendre'l, però sí la satisfacció d'haver "posat les condicions perquè la vida cultural es treballi amb un equip i unes directrius que hem fixat".
 
Més favs que premsa

En la campanya s'ha sentit còmoda tot i els sotracs lògics i la necessitat de que el discurs de tots els dirigents del seu espai encaixés. Ser consellera implicava tenir una agenda atapeïda, "més després del 155, quan hi havia fam d'acompanyament institucional", i la campanya, "parlar amb la gent, escoltar", no se li fa feixuga. Segueix gestionant les seves xarxes, però li sap greu no poder contestar a tothom, "però sempre poso un fav perquè tinguin clar que ho he vist, que m'ha arribat el missatge". Amb la premsa la relació és més difícil: "La miro en diagonal perquè ja saps el biaix que té cadascú, no els dono atenció desmesurada però són un termòmetre per millorar".

Borràs passa de les polítiques culturals a la política a seques. I el Congrés va també d'ideologia. CiU era de centredreta, però Sànchez és socialdemòcrata i també molts dels independents que foment part de JxCat o la Crida. Ella no és l'excepció. "Sóc socialment progressista i políticament independentista. El progressisme engloba polítiques renovadores i socialment fortes, i l'independentisme no és en sí una ideologia però sí una solució i el projecte més social", afirma. Puigdemont s'ha sentit a dir populista i a ella també li tocarà aquest rebre a Madrid. "Això ens ho diuen sense tenir en compte que a vegades n'és presoner qui ens ho diu. A la dreta li passa sovint i ens n'acusa el nacionalisme espanyol més flagrant, és un altre recurs retòric per desgastar-nos sense escoltar-nos".

"Sóc progressista i independentista. El progressisme engloba polítiques renovadores i socialment fortes, i l'independentisme és el projecte més social"

Tot això està molt bé, però als seus votants, i també a ella quan reivindica constantment l'1-O, els importa quan i com es materialitzarà la república proclamada i no desplegada el 27 d'octubre. "Jo voldria fer efectiva la voluntat que vam expressar a les urnes l'1-O; com més aviat millor". Però com? La idea central del seu discurs i del de Sànchez -amb qui té una relació "epistolar i a través de tercers"- és "desbloquejar", permetre acordar el que és una voluntat majoritària a Catalunya. Desbloquejar "tot el que sigui negatiu" i és impropi "d'una democràcia plena". La candidata explica que el referèndum pactat tornarà a ser damunt la taula i que si no s'accepta aquesta via "vinculant i amb reconeixement" sempre "tenim l'1-O". La via unilateral, però, segueix barrada o es porta més en secret que mai.
 
Com passa amb Gabriel Rufián, d'ERC, costa aclarir quin és exactament el full de ruta. La dos de la llista de JxCat per Barcelona diu que "d'entrada cal exigir el final de la repressió" i tenir "uns punts cardinals bàsics" que passen per respectar tots els drets. En resum, aconseguir que l'Estat no pugui dir que no: "Es tracta de conscienciar a tots els demòcrates de la importància del que hem aconseguit en democràcia i de la capacitat que han de poder tenir els ciutadans de poder expressar les seves opinions de manera democràtica a les urnes, que és votant".

"La unitat de llistes ja és unitat estratègica", afirma sobre les relacions amb ERC

Les eleccions formen també part de la pugna entre JxCat i ERC per l'hegemonia de l'independentisme. Ella no busca brega però sí que defensa la unitat, si convé abans de llistes que de projecte ("la unitat de llistes és estratègica"), i marca distàncies en la lírica encara que costin de trobar en la prosa: "Hi ha qui pensa que cal aturar-nos per avançar i altres pensem que cal eixamplar avançant. Nosaltres pensem que no podem anar més enrere, i aturar-nos és recular". Queda dit.