Els alcaldes de Girona (Lluc Salellas, militant de la CUP), Manresa (Marc Aloy, d’ERC) i Vic (Albert Castells, de Junts) han convocat aquest migdia la premsa. Serà a Girona i els acompanyarà el president de l’Associació de Municipis per la Independència, el republicà i exalcalde de l’Ametlla de Mar, Jordi Gaseni. Presentaran una trobada d’electes locals que busca revifar l’independentisme municipalista i dotar-lo de contingut i estructura.
Els independentistes no governen cap gran ciutat més enllà de Girona i Sant Cugat. Ho haurien pogut fer a Barcelona, però els vots del PP i dels Comuns van fer alcalde a última hora el socialista Jaume Collboni perquè Xavier Trias i Ernest Maragall ja havien tancat un acord. Governen, això sí, la majoria de petits municipis i capitals de comarca, de consells comarcals, i tres de les quatre diputacions.
Després del fracàs del procés, l’obertura del cicle de repressió —que també va afectar el món local per la seva implicació en el referèndum de l’1-O— l’AMI va hibernar. Alguns actes i manifestos, alguna campanya poc rellevant, i res se’n va saber de l’Assemblea d’Electes i d’altres iniciatives que es van anunciar. Cadascú va anar a la seva i l’entitat, rellevant fa uns anys, es va convertir, en la línia de l’ANC i el Consell de la República, en un zombi del procés.
Les coordenades han canviat i les prioritats dels partits també. Ni hi ha procés ni se l’espera a curt termini, la majoria independentista sembla difícil de recuperar (entre altres qüestions per la irrupció d’Aliança Catalana), i els desafiaments a la vista són l’habitatge, les infraestructures, la immigració o la salut del català. Fa anys que ERC busca acords amb l’Estat per millorar l’autogovern i dotar-lo de més recursos, i ara també ho fa Junts.
El partit de Carles Puigdemont va fins i tot més enllà i ha tingut més interès que els republicans per participar de la governança d’empreses públiques espanyoles com ara Aena o Renfe malgrat que, al faristol del Parlament, proclami que cal fer-la fora país per la seva acreditada incapacitat en la prestació del servei de Rodalies. Els juntaires són ara, fins i tot, defensors entusiastes d’enfortir a Catalunya TVE amb un nou canal que té com a objectiu emetre íntegrament en català. Hi busquen per a ells i els seus patrocinats en la producció audiovisual l’espai que consideren que els regategen tant TV3 com Catalunya Ràdio.
Les dinàmiques de la política municipal tornen a estar desconnectades de les nacionals, els pactes són diversos, i tenen més a veure amb la gestió diària. Però té sentit que l’independentisme sigui capaç de mantenir espais de col·laboració plurals que els permetin refer ponts i alimentar nous lideratges i dibuixar, a través de les experiències compartides, el model de república que anhelen. Veurem si hi ha una segona vida per a l’AMI.
Avui no et perdis
-
Aranzels per a tothom: les claus de la guerra comercial de Trump; per Eulàlia Galante.
- Què sabem i què no dels vincles de l'imam de Ripoll amb el CNI?; per Oriol March.
-
Sancionar els ajuntaments que no empadronin veïns, la via que ja es planteja des del Parlament; per David Cobo.
-
El nou canal d'RTVE no començarà al 100% en català; per Víctor Rodrigo.
-
Garlem: Realitats i termes perillosos; per Míriam Martín Lloret.
El passadís
Hi ha detalls de l’aparició i posterior fugida de Carles Puigdemont el 8 d’agost, en el marc de la investidura de Salvador Illa, encara no explicats. Per no comprometre els que hi van col·laborar o per mantenir el secret i l’èpica de tot plegat. El líder de Junts és conscient d’estar sota vigilància permanent a l’exili de Waterloo. Com va fer-se fonedís als serveis secrets espanyols? Puigdemont va sortir de casa seva -que és també la seu del Consell de la República- uns dies abans i es va dirigir a un centre comercial. Allà, ell i els seus acompanyants van fer algunes maniobres de distracció i van agafar un altre cotxe, de matrícula holandesa, amb el que va enfilar camí a Catalunya per fer una breu aparició a un acte de benvinguda organitzat pel seu partit a l’Arc de Triomf de Barcelona després de passar uns dies en un pis. Així ho expliquen implicats en el dispositiu.
Vist i llegit
El politòleg francès Sami Naïr fa una anàlisi aprofundida de la crisi oberta a l'extrema dreta francesa arran de la condemna a Marine Le Pen per malversació de fons públics. La sentència judicial ha apartat la líder del Reagrupament Nacional del primer rengle polític i la deixa fora de la cursa de les pròximes presidencials, a celebrar la primavera del 2027, sempre a l'espera del recurs. Nair considera que la batalla tot just comença, però que ha deixat molt tocada la neofeixista. Segons ell, els jutges han acabat amb la dicotomia que vivia la política francesa des de fa prop de vint anys: haver elegit un o una Le Pen o una alternativa que acabaria decebent, fos François Hollande, Nicolas Sarkozy o Emmanuel Macron. Nair aventura fortes tensions internes entre un jove Jordan Bardella i una Marine Le Pen que veu ensorrar-se el seu somni polític i personal. I també amb una divisió al partit sobre com afrontar la crisi. El politòleg recorda la sentència contra Sarkozy (no esmenta el cas de Jacques Chirac, també condemnat per desviament de fons) i assenyala que els jutges han recordat que ningú està per sobre de la llei.
El nom propi
Abdelbaki es Satty (Bab Taza, Marroc, 1973 - Alcanar, 2017) era l’imam de la mesquita de Ripoll. Ell va ser, a través d’un treballat procés de radicalització d’un grup de joves del municipi, l’inductor dels atemptats del 17-A. Es Satty havia tingut relació amb el CNI, que fa uns mesos va admetre oficialment que va valorar incorporar-lo com a informador quan estava a la presó de Castelló per tràfic de drogues. Ahir es va saber que el servei secret espanyol, que només havia admès tenir-hi una relació puntual i que en teoria l’havia descartat, li pagava una assignació de 500 euros al mes. Les mitges veritats de l’Estat en tot aquest cas, sumades al desprestigi i les males pràctiques dels aparells policials i d’intel·ligència, no fan altra cosa que alimentar les teories de la conspiració i l’atemptat de falsa bandera i, sobretot, el dolor de les víctimes.
