Jesús Burgueño Foto: Jordi Play/El Temps

L’ex-president Felipe González ha demanat que s’eliminen les Diputacions. L’ex-ministre de la UCD Manuel Clavero Arévalo, inventor del cafè per a tothom autonòmic, també defensava a EL TEMPS la supressió d’aquestes administracions provincials. I Alfredo Pérez Rubalcaba en defensava fa una setmana la “transformació”. Quina opció preferiu?

—Les províncies són a la Constitució. Jo, encantat que fins i tot se suprimeixin, però m’estranyaria molt que ara volguessin fer una reforma constitucional. La resposta de Rubalcaba és l’única possible perquè la província, com a ens local, està marcada constitucionalment. Tant de bo que es revisés l’esquema sencer, però em sembla inviable. També penso que si toquem la Constitució per a eliminar les províncies, de passada podríem suprimir el Senat, perquè no fa de cambra territorial. Està molt bé dir que s’eliminin les províncies, però si no estan disposats a tocar la Constitució esdevé impossible. Quan hi ha hagut un intent de treure competències a les diputacions, com va passar amb la de Barcelona, s’ha demostrat que no es pot perquè tenen una autonomia reconeguda constitucionalment.

—La Constitució reconeix les diputacions, les províncies o totes dues coses?

—La resposta jurídica és que reconeix les diputacions. Els juristes, que són els qui fan les constitucions, entenen que la província vol dir “ens local”. Per a mi, que sóc geògraf –o per a molta gent–, no és així (una província és un territori), però per als juristes, quan la Constitució diu que “la província té garantida la seva autonomia” vol dir que té garantida l’existència d’un ens local amb autonomia que es diu diputació. És cert que això s’ha incomplert unes quantes vegades: a les autonomies uniprovincials –on es van eliminar–, a les Canàries –que eren dues províncies i ja no hi ha diputacions– i al País Basc, que són figues d’un altre paner.

—Per què es van suprimir, a les Canàries?

—S’hi van suprimir. S’hi manté una ficció que no es reuneix mai, que no té pressupost i no existeix, que és la Mancomunitat Interinsular. I tot s’ha abocat cap als cabildos insulars, una decisió molt sensata, però que, a dreta llei, no té sentit –si algú ho hagués impugnat davant el Tribunal Constitucional se n’hauria sortit: constitucionalment no és previst que una autonomia pluriprovincial, com les Canàries, pugui suprimir les diputacions. I a Catalunya hi ha la discussió sobre les vegueries.

 —Les vegueries són possibles si no coincideixen amb les diputacions?

—Amb la sentència del Tribunal Constitucional, la llei de vegueries passa a ser lletra morta. Per això, assenyadament, la llei s’ha desat en un calaix. El TC diu que només si es fan més províncies –cosa que han d’aprovar les Corts espanyoles– es podrà arribar a un mapa de set o vuit vegueries. En canvi, el TC sí que admetia que li canviessin el nom, però la província de Barcelona, per exemple, no pot tenir dos consells de vegueria, segons la interpretació del TC. És una lectura molt rígida de la Constitució. Per tant, si es pogués suprimir la província de la Constitució, fantàstic, perquè Catalunya podria decidir l’organització territorial tranquil·lament i fer que les diputacions fossin d’elecció directa o com volgués.

—33 anys després de la Constitució, amb les comunitats autònomes, té sentit una administració entre els governs autonòmics i els ajuntaments?

—Tenen sentit. Si no s’aborda una reforma del mapa municipal, tots aquells municipis més petits de 20.000 habitants necessiten un ens de suport, com tenen la majoria de països d’Europa. No té sentit que les característiques d’aquest ens siguin definides per una Constitució que es va fer quan no se sabia si hi hauria comunitats autònomes a tot arreu. Seria convenient, ara que existeixen les comunitats autònomes, que es tornés a fer aquesta pregunta: ha de ser l’estat, que ha de decidir com s’organitza cada comunitat autònoma? Jo crec que no. S’han creat comunitats autònomes, cosa que no se sabia quan es va redactar la Constitució. Ara aquest tema és competència de cada comunitat i, per tant, els ens locals intermedis –que jo considero necessaris– els hauran de dissenyar i dotar econòmicament les comunitats autònomes. És a dir: sí que fan falta les diputacions, però si s’ha de reduir la despesa, efectivament són les primeres de la llista. Amb tot, hauria de ser una decisió que prengués cada comunitat autònoma.

—A la majoria d’estats hi ha administracions supramunicipals que s’encarreguen de donar serveis als ajuntaments. Què les diferencia de les diputacions?

—La gran diferència és una herència del franquisme, que la Constitució no es va treure del damunt i que encara arrosseguem 33 anys després: les diputacions espanyoles són les úniques d’elecció indirecta. Això vol dir que no hi ha una urna on es votin, que no hi ha un programa electoral, que els escollits no han de retre comptes als electors, és una repartidora de diners, és d’una opacitat antidemocràtica enorme. Hi ha un informe recent –patrocinat per la Diputació de Barcelona encara que l’hagi amagat una mica en un calaix–, que és el Libro Verde.  Los gobiernos locales intermedios en España, de la fundació Democracia y Gobierno local, en què es propugna que les diputacions siguin d’elecció directa. Jo sóc del mateix parer. És el fet més normal als països democràtics. No pot ser que hi hagi ens d’aquesta importància que siguin d’elecció indirecta i que ningú no sàpiga d’on surten aquestes persones que en formen part. És un dèficit molt greu que arrosseguem.

—Sou autor de La invención de las provincias (Los Libros de la Catarata, 2011), De la vegueria a la província (Rafael Dalmau Editor, 1995) i vau participar també en l’informe Roca sobre les vegueries. Per què naix la província?

—A Castella són territoris alguns dels quals ja existien al final de l’època medieval, però sobretot són d’època moderna. A la Corona d’Aragó es creen a imitació d’allò que s’havia fet a França, perquè hom volia una divisió més moderna i no podia ser que fossin províncies tan petites com les basques –que les han mantingudes, cosa que els ha anat molt bé– ni tan grans com tot el Principat. Amb aquesta filosofia de més fragmentació, les societats perifèriques com ara Alacant, Tarragona o Lleida s’hi van apuntar molt contentes perquè sabien que això era garantia d’un seguit d’inversions de l’estat, de presència de funcionaris i, en definitiva, d’una dinamització econòmica del territori i, sobretot, de la ciutat. Per tant, hi havia complicitats a la perifèria per l’èxit de la fragmentació dels regnes de la Corona d’Aragó en diverses províncies. 

 —La Diputació de Barcelona necessita unes dimensions tan grans com les actuals? Tenia 3.900 funcionaris el 2007 i ara encara en té més.

—La converteixen en una diputació absolutament atípica. Jo entenc que les diputacions no haurien d’incloure els municipis grans. En tot cas, la vegueria de Barcelona hauria d’actuar com un ens metropolità amb unes característiques diferents, unes funcions diferents i una filosofia diferent. És una anomalia que hi hagi una diputació com la de Barcelona amb el pes que té. Té un volum de recursos que li donen una força desmesurada en el context d’un mapa autonòmic.

El Grup Nació Digital i el setmanari El Temps us ofereixen un tast -en línia i gratuïtament- dels continguts de la revista que podreu trobar als quioscos de tots els Països Catalans